UTOPIA DE LA TORNADA A LA TERRETA
Por: Vicent Vila, autor i director teatral
Uns versos d’Estelles introduïxen l’espectador a l’univers de l’obra (tot i que els espectadors no lligen els programes de mà…) i resumeixen en tres línies l’avanç de l’acció teatral que es desenvolupa irregularment en la primera mitat de la funció, però que a poc a poc guanya en ritme i ens enganxa fins al final malgrat un ambient d’improvisació i caos, ben calculat per Isabel Martí, que ens ofereix una proposta on es mesclen diverses disciplines: interpretació, treball corporal i rítmic, cant i d’altres, que aporten per moments un caire de mostra o taller a la proposta.
Però l’espectacle és molt més que això. Res és casual, ja que es parteix d’un text ben estructurat on, com a caixes que s’obrin sorpresivament, van apareguen colps dramàtics que no deixen que es perda l’interés al llarg de les quasi dues hores, on totes les actrius (i els actors!) destaquen per igual en el seu moment de protagonisme molt ben repartit i equilibrat.
Els diversos arguments que s’exposen, tenen un halo d’ingenuïtat i tòpic molt del gust i interés del públic jove al que va dirigida la proposta i que, testifique, gaudeix del treball, tot i que els adults eixen de la sala amb moltes qüestions que reflexionar, entre elles el retorn a la terreta, la fugida dels joves a l’estranger per falta d’oportunitats, l’ús legal del cànnabis, el fosc finançament de moltes activitats habituals, l’èxit de projectes no massa trasparents, etc.
El vestuari sembla pobre i desangelat, però molt oportú i deliberadament quotidià, com no podia ser d’altra manera, mentre l’escenografia amb pocs elements, però ben aprofitats, ocupa els intèrprets en els seus moments de no protagonisme, com és el tràfec de ferros i caragols per a muntar una potent cadira, símbol que interroga més que il·lustra.
Cal esmentar la baixada d’elements de vestuari i sabateria i l’impressionat pujada de cadires al final de l’obra com a fons d’una cançó ben cantada i afinada que resumeix l’argument i que amb la música i la sotil i adequada il·luminació enriqueixen i arredonixen l’espectacle..
Una altra bona idea del’IVC, que és molt més que “una aposta per la igualtat de gènere” ja que també és, i molt oportunament i profitósa, el treball conjunt d’experimentació i aprenentatge de nous creatius i intèrprets recolzats per professionals ja consolidats.
