EL MACA INAUGURA ‘ART EN UNA TERRA ERMA, 1939-1959’ AMB OBRES DE L’IVAM

EL MACA INAUGURA ‘ART EN UNA TERRA ERMA, 1939-1959’ AMB OBRES DE L’IVAM

El museu reviu un dels períodes contemporanis més convulsos en els anys finals de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial

La mostra romandrà oberta fins al gener de 2023

El Museu d’Art Contemporani ha presentat aquest matí l’exposició ‘Art en una terra erma, 1939-1959’ amb obres de la col·lecció de l’IVAM. A la inauguració han acudit la directora de l’IVAM, Nuria Enguita, el comissari de la mostra, Nacho París, el regidor de Cultura, Antonio Manresa i la conservadora del MACA, Rosa Castells.

La directora de l’IVAM, Nuria Enguita, ha posat en relleu que aquesta mostra “proposa rellegir la col·lecció de l’IVAM oferint noves lectures. Fins ara la història de l’art s’ha plantejat com una història lineal, però lluny d’això la història està plena de meandres, de revoltes, de camins creuats”.

Per la seua banda, l’edil de Cultura ha indicat que “es tracta d’una exposició que ens mostra la ruptura amb les tendències artístiques d’avantguarda que es va produir a conseqüència de Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, una època en què es va utilitzar la cultura per a imposar la seua doctrina i la seua pròpia visió del món”.

El comissari de l’exposició, Nacho París, ha assenyalat “que l’exposició pretén mostrar les distintes maneres de fer art o estils que conviuen, no des de la superació d’un estil sobre un altre, ni des d’una evolució lineal, sinó des de la simultaneïtat”.

La conservadora del MACA, Rosa Castells ha destacat “la incorporació de cinc peces de les col·leccions del MACA; dues de l’artista alacantina, Juana Francés, una d’aquestes mai exposada en el museu fins hui; juntament amb aquesta, altres dues d’Eusebio Sempere, i una de Navarro Ramón, a les quals s’hi sumen tres peces d’Arcadio Blasco, propietat del Museu de la Universitat”.

El context

Els finals de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però ambdós han d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, en les ruïnes ètiques i materials que la destrucció absoluta de la guerra genera. I ho fa en condicions vitals complexes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió.

Les dues postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. En l’Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d’estat, trencar amb els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea nacional i catòlica. En els anys cinquanta la necessitat de legitimació internacional del règim buscarà continuar instrumentalitzant la cultura, però des d’un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències del que és ‘espanyol i catòlic’. En la resta del món, abatut després de la guerra i els seus espants, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En ambdós casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se, i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment els territoris que els van acollir.

L’exposició

Constituïda per 140 obres, pertanyents a la col·lecció de l’IVAM, a les que se sumen obres del MACA, del MUA, Museu de la Universitat d’Alacant, del Patio Herreriano, de la Col·lecció Esmeraldina Gumbau, de l’Arxiu Lafuente, i  l’IVC, Institut Valencià de Cultura, aquesta exposició assaja una lectura en què més que les diferències d’estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ecos mutus, l’esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa. ‘Art en una terra erma, 1939 – 1959’ inclou obres de: Albers, Alfaro, Blasco, Brossa, Buch, Buñuel, Chillida, Dubuffet, Duchamp, Ferrant, Juana Francés, Manolo Gil, Jacinta Gil, Julio González, Gorky, Gottlieb, Gumbau, Lucebert, Soulages, Masson, Michaux, Millares, Miró, Newman, Oteiza, Palazuelo, Pascual de Lara, Renau, Matilde Salvador, Saura, Sempere, Tàpies, Reinhardt, Val del Omar… i una mirada fotogràfica entorn de la reconstrucció de la vida quotidiana a partir de les imatges de Catalá Roca, de Miguel o els Hermanos Mayo.

L’art pot, alhora, ser intemporal i no ser estrany al temps que li toca viure. Els finals de la Guerra Civil  i la II Guerra Mundial proposen mons antagònics. Mentre a Espanya s’imposa una dictadura, a Europa les tiranies feixistes han sigut derrotades. Són escenaris radicalment diferents, però en ambdós ha d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, entre les ruïnes ètiques i materials que la destrucció d’una guerra produeix; i en condicions vitals extremes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió. Es tracta d’un moment històric que resulta fonamental en les decisions poètiques, discursives, o estilístiques; en la mirada i el pensament que la humanitat projecta sobre si mateixa.

‘Art en una terra erma, 1939—1959’ proposa tres espais contigus:

Verdor en la nostra terra àrida

Per al primer franquisme, (1939-1959), l’art i la cultura eren una important eina de propaganda. En els anys quaranta, la cultura falangista i el nacionalcatolicisme van proposar l’oblit de les experiències avantguardistes anteriors i un retorn a formes acadèmiques vinculades més a la formació  de ‘l’esperit nacional’ que a la lliure expressió individual. No obstant això, a pesar de la censura i l’aspiració a un control absolut de la producció cultural, no va hi va deixar d’haver artistes que aïlladament o en grup van intentar mantindre o reinventar aquell esperit innovador.

La dècada dels cinquanta suposarà la progressiva tolerància de l’Estat amb formes i pràctiques artístiques més experimentals. L’abstracció eixirà triomfant d’un debat intens, en l’àmbit artístic, sobre el seu sentit i les seues possibilitats. Paradoxalment, l’art sacre es constituí en una de les portes d’obertura cap a formes més contemporànies. L’art d’avantguarda, en paral·lel a la intensificació de les relacions diplomàtiques amb els EUA en el context de la Guerra Freda, va començar a usar-se —igual que allí es va fer— per a promocionar una imatge d’obertura i llibertat.

Desterraments

El triomf del nazisme a Alemanya va produir una greu suspensió de les llibertats, la persecució de totes les formes culturals i artístiques que no foren afins al Tercer Reich, i l’exili forçat de nombrosos creadors i intel·lectuals. En 1939 les tropes alemanyes envaeixen Polònia, en 1941 Alemanya ja havia ocupat la pràctica totalitat d’Europa. A mesura que avançava l’ocupació nazi, multitud d’artistes iniciaren una llarga fugida. A Espanya, la derrota republicana va suposar l’èxode massiu de grans personalitats de l’art i la cultura. Igual que en els anys vint i trenta, l’art d’avantguarda s’havia nodrit de l’emigració espanyola a París, ara aquesta emigració forçada, viscuda entre la nostàlgia, l’esperança i l’adaptació, enriquirà els nombrosos territoris d’acollida. Així, l’exili espanyol a Mèxic o l’europeu als EUA seran fonamentals per a la renovació artística.

Com qui espera l’alba

Després de la II Guerra Mundial s’estableix un nou ordre geopolític, Europa ja no és el centre econòmic ni cultural. A una banda i a l’altra de l’Atlàntic, l’experiència de la guerra i la sensació del fracàs d’unes tradicions culturals que es van mostrar impotents per a parar la barbàrie —o que fins i tot la van acompanyar— produeix la necessitat d’una profunda renovació tant de les fonts, com dels mitjans, dels materials i de les pràctiques artístiques. S’imposa la sensació que calia recomençar, que tot l’anterior encarnava un fracàs. Es recorre llavors a l’espontaneïtat o a la irracionalitat, a l’exploració de límits de la raó o del coneixement, a allò purament visual enfront d’allò narratiu, a la llibertat individual, a la subjectivitat, a l’empremta, la ferida o la fractura sobre el llenç o la matèria. Es tracta d’un esforç per desaprendre i començar novament. L’art, cada vegada més, es pensa a si mateix. L’art converteix l’art en el seu propi tema.

error: Content is protected !!