ESTRENA DEL DOCUMENTAL “MIQUEL NAVARRO • METÀFORES DE LA VIDA URBANA” EN LA REIAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS DE SANT CARLES DE VALÈNCIA

ESTRENA DEL DOCUMENTAL “MIQUEL NAVARRO • METÀFORES DE LA VIDA URBANA” EN LA REIAL ACADÈMIA DE BELLES ARTS DE SANT CARLES DE VALÈNCIA

Per Joan J. Soler Navarro (*)

El documental “Miquel Navarro • Metàfores de la vida urbana” ha estat realitzat per al Canal i Revista Sinergias Art Visual i Escènic per l’Historiador i Crític d’Art Joan J. Soler Navarro.

L’estrena tindrà lloc al saló d’actes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València dia 31 de maig, 18 h. dintre de les activitats previstes per l’entitat a la programació “Los martes en la Acadèmia”.

MIQUEL NAVARRO Mislata, 1945. Estudia a l’Escola de BB.AA. de Sant Carles de València. 1964 Pintor. 1972 Es dedica gairebé exclusivament a l’escultura. 1986 Premi Nacional d’Arts Plàstiques. 1987 Premi Alfons Roig de la Diputació de València.

“Miquel Navarro • Metàfores de la vida urbana” s’estructura com una retrospectiva del seu treball. En 1972, paral·lelament al volcà, projecta una instal·lació per a font pública que reproduirà deu anys després en el catàleg de l’exposició en la Galeria Fernando Vijande de Madrid. (Un gegantesc fal·lus que desafia amb una perpètua i arrogant erecció, aquest irremissible pas del temps que tot l’entumeix. “Faig una espècie de volcà-xemeneia en què emplee material refractari, sorra solta i a l’interior, una petita resistència per a cremar encens i produir fum en la mateixa sala on es va exposar” ens diu l’escultor. El crític d’art David Pérez diu: “El volcà suposa una aposta per la tridimensionalizació i el fal·lus, mostra als teus 27 anys, una extravertida i desenfada sexualització de la teua obra escultòrica”.

LES CIUTATS

En 1974, Miquel Navarro presenta la seva primera ciutat. Coincideixes amb l’art “Povera” que es produeix a Itàlia i el teu treball comença a definir-se bàsicament interessat en les instal·lacions i muntatges a manera de paisatge escultòric…

La teua escultura comença des d’aquest moment a configurar-se i va sumant construccions, guerrers, fonts, tòtems, llunes, edificis, sexes, canalitzacions, multituds i fluxos, discurs que mantens durant la teua dilatada trajectòria escultòrica. Al documental “Miquel Navarro • Metàfores de la vida urbana” li plantegem, Són ciutats, o creiem els espectadors que, són ciutats? Què edifiquen o reconstrueixen? Quin és l’espai real que tracen i l’àmbit al qual ens precipiten?

L’obra de Miquel Navarro es començava a enfrontar a una mena de problemàtica molt més suggestiva, una problemàtica que directament ens precipita a l’interior d’un àmbit replet de desitjos i incerteses, de somnis i passions. Les inexistents ciutats que planteja responen, per consegüent, a aquesta poètica invisibilitat traçada per Italo Calvino. La memòria sorgeix com un element integrador a través del qual es constitueix el desig d’aquest temps buit de temps (o nodrit de temps) del qual s’alimenta la infància. Ens trobem enfront d’un somni en el qual reposen volums i espais.

L’escultura de Miquel Navarro anul·la el discurs de la història, ja que la mateixa, recupera l’espai en el qual el temps no és temps, és a dir, reobra la fascinació per aquella mirada infantil en la qual, identitat i diferència romanen sense delimitar. La seua obra assumeix la passionalitat. L’activitat artística sempre tracta de posar en relleu: l’interés per aquesta intangible i evanescent abisme de dubtes perplexitats, de desitjos i passions que s’articula enfront de la devastadora presència de l’afirmació.

També descobrim en l’obra de Miquel Navarro, influències dels films de ciència-ficció que durant aquests mateixos anys recreaven com abans havien fet els còmics, les aventures de Flash Gordon d’Alex Raymond o pel·lícules com a Metròpolis de Fritz Lang. Allò que configura l’espai de la memòria que sobrepassa el temps és, precisament, l’absència d’aquesta pretesa i intransferible individualitat sobre la qual parasitàriament es dóna suport a la personalitat.

Amb motiu de l’exposició en l’Institut Cabañas de Mèxic en 1997, el seu comissari Liam Kelly començava preguntant-li a l’escultor, pel concepte del poder en relació amb la teua obra, “…pel poder que s’expressa com una disposició sistemàtica d’energies, d’agrupacions sistemàtiques d’energies, d’agrupacions, dispersions controlades”. “Quan plantege alguna de les meues “ciutats”, encara que siguen les mateixes peces, mai tenen la mateixa disposició energètica. Sempre hi ha un fons, en aquestes ciutats, que es relaciona amb el cos humà. El vertical, per exemple, és una cosa que al·ludeix a la forma humana” ens diu M. Navarro y ens afegeix… “En la primera ciutat que faig es planteja ja, un gran element totèmic que representa el poder. En aquell moment totèmic i en les successives “ciutats”, també es pot veure a l’individu, la solitud, una reflexió metafísica sobre l’existència o un fal·lus”.

Ens entretenim en algunes obres representatives a la dilatada trajectòria de Miquel Navarro. “Soca I” revela un paisatge urbà molt mecanicista. És com una erupció Pompeiana, congelada en el temps.”

Aquí està l’aspecte metafísic que vull que tinga la meua obra, aquest toc d’intemporalitat o absència de temps. … Més que en la ironia, l’oposició està en el fet de seguir amb la fascinació per la intemporalitat” ens diu l’escultor.En la seua obra “Multitud” es veu una acumulació de figures que s’uneixen en grups mentre que unes altres han arribat a separar-se, encara que continuen veient-se molt ordenades. Li preguntem si són herois caiguts o corresponen a sèries secundàries d’un sol ús del sistema?

Per a Miquel Navarro “…els elements caiguts són els morts, la societat i l’home amb tota la seua responsabilitat a l’hora d’enfrontar-se amb la seua pròpia mort o amb la mort de la consciència i, paral·lelament, la serenitat davant això, una espècie de serenitat o distanciament davant el fenomen de l’home. Tot això es relaciona amb la idea de contemplar l’essència de l’home a la llunyania, perquè des de lluny podem dir que ens assemblem tots, cosa que no podríem dir en la proximitat. Es tracta d’acceptar la comunitat i la mort”.

A propòsit de la comunitat i la mort… L’AIGUA forma part d’algunes de les seues obres. El principi caòtic i generador de vida de les fonts és característic en l’obra de Miquel Navarro? L’aigua simbolitza per a l’escultor, passar el temps; d’altra banda, simbolitza la fertilitat i la vitalitat. I després pot ser que intente llevar-ho més enllà d’això, però aquí és on puc llegar a ser massa líric. Per això intente no distreure’m. El que importa és l’aspecte constructiu. No m’interessa el futur, sinó només el present immediat. Hi ha fonts benignes? Recessos poètics i espirituals? Fonts malignes abismals, infernals, sorolloses?

ESCOLA DE BELLES ARTS

Retrocedim una mica en el temps. Ens trobem a un Miquel Navarro adolescent com a passatger del tramvia que li porta de l’horta i les séquies a l’asfalt, del rural a l’urbà, del familiar al desconegut, de casa als alts edificis, de la tranquil·litat a la bullícia, de la seguretat al caos. Aquest era més o menys el contrast que va experimentar Miquel Navarro entre Mislata i València.

A partir d’una de les seues aquarel·les datada l’any 1981, “La ciutat i el pla” entenem que el seu propòsit podia ser, portar la bidimensionalitat a la tridimensionalitat, construir ciutats. Durant anys, a les seues “ciutats” va portar a la pràctica els hàbits intel·lectuals apresos en el treball amb el fang, és a dir, fabricar i agrupar en grans seqüències. La seua iniciació amb la ceràmica, el seu contacte amb el fang, és anterior al seu ingrés en Belles arts. Per a aconseguir la seua obra recognoscible i pròpia, tant en petit format com en els monuments, Miquel Navarro ha depurat el seu estil i perfeccionat els acabats sent fidel a si mateix. Els ceramistes saben que el camí per a obtindre la perfecció és la repetició. I l’obra de Miquel Navarro no seria la mateixa, sense el seu contacte amb el fang.

MISLATA

L’Almassil de Miquel Navarro en Mislata

En reiterades ocasions, moltes de les qüestions suscitades pel treball de Miquel Navarro podrien quedar contestades si ens remetem a la por i també a l’entusiasme que les xemeneies de la fàbrica Payá – situada a Mislata en els anys cinquanta procedents d’Alcoi – provocaven sobre els ulls d’un nen que avui transformat en escultor, continua dirigint la seua mirada cap a aquestes. El que en aquests moments Miquel Navarro observa en elles, no obstant això, és una cosa molt diferent i, paral·lelament, molt similar al que veia en la seua infantesas. Alguna cosa que ara li porta a haver de construir xemeneies que han deixat de ser xemeneies i torres que han oblidat que ho són les torres, estan buides de temps i alienes a la mort.

Al costat de les xemeneies de la Fàbrica de Paper de Fumar Payá de Mislata, hi ha altres imatges que van impregnar la seua infantesa, com són els cromos de Nestlé replets de ciutats tant reals com impossibles, mostrant l’onírica presència dels al·lucinats edificis de Manhattan o dels misteriosos carrers de Brooklyn.Miquel Navarro va néixer a Mislata, viu i treballa a Mislata i ha fet de València, Mislata, concretament la seua casa i estudi, el centre des del qual ha projectat la seua obra a tothom. L’estudi està lligat a la tradició mediterrània i Miquel Navarro és molt del seu estudi, de començar i acabar les seues obres a casa. Tenir-ho tot a mà i tot allò que necessites en el seu estudi de Mislata, és possiblement la principal raó per a no haver-se mogut d’aquí, i fins fa uns anys, la família, principalment, estar juntament amb sa mare, fins a l’últim “Bona nit fill meu…”

LA SEUA OBRA.

Almenys al principi la seva obra simpatitza amb els constructivistes russos i holandesos, (Malévich, Ródchenko, Mondrian) fins que descobreix a Brancusi.

D’esquerra a dreta: J. J. Soler, Arnau Soler Miquel Navarro i Reme Tomás

SINERGIAS ART VISUAL I ESCÈNIC.

Sinergias Art Visual i Escènic, són accions performatives que duen a terme Reme Tomás, Graduada en Arts Plàstiques per l’EASC de Manises, dissenyadora i ceramista; Arnau Soler estudiant del grau de Tecnologies Interactives a la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia, i Joan J. Soler Navarro en qualitat d’Historiador i Crític d’Art, membre del Consell Internacional de Museus (ICOM-UNESCO). Ho fan amb artistes diferents, amb els que elaboren el guió i l’entrevista i es desplacen al seu estudi o taller, per fer els registres audiovisuals.Tots ells són valencians i en la majoria dels casos, els han escollit per la seua llarga trajectòria. Entre altres, Monjalés, Joan Castejón, Artur Heras, Aurora Valero, Carmen Jorques, Enric Mestre, Carmen Calvo, Manolo Boix, Jordi Teixidor, Yturralde, Pepe Azorín, Antoni Miró, José Sanleón, Natividad Navalón, Pepe Miralles, Ricard Huerta, Rebeca Planas, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Lola Castelló, Ortifus (Toni Ortiz), Rafael Tormo Cuenca, Rafa Amorós, Xavi Mollà i persones vinculades a l’art com Román de la Calle, Vicent Todolí, Rosa Santos, Ximo Tebar, Pascual Benet, Rosalía Torrent.

(*) Joan J. Soler Navarro. Historiador i Crític d’Art. Editor de la Revista Sinergias Art Visual i Escènic. Doctorant de Ciències Jurídiques i Socials, Rama Art Contemporani en la UMH Elx (Alacant). Màster Oficial Innovació en Periodisme per la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Postgrau en Educació Artística i Museus. Postgrau en organització d’exposicions, màrqueting i comunicació tots dos de la Universitat de València. Tècnic Superior Universitari en Perícia Judicial de la UDIMA de Madrid. Membre-vocal de la Junta Directiva d’AVCA. Associació Valenciana de Crítics d’Art. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Membre del Consell Internacional de Museus ICOM-UNESCO. Membre del Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors en Filosofia, Lletres i Ciències de València, Secció Historiadors de l’Art.

error: Content is protected !!