Per. JOAN J. SOLER NAVARRO. Historiador i Crític d’Art. Divulgador de l’obra de J. Segrelles des de 1982
“LA CATEDRAL” DE VICENTE BLASCO IBÁÑEZ IL·LUSTRAT PER JOSÉ SEGRELLES es presenta dijous 23 de febrer, 18:30 h a la Casa Museu de Vicent Blasco Ibáñez en València i divendres 24 de febrer, 19 h a la Casa Museu del Pintor J. Segrelles en Albaida. A les dues presentacions estaran l’editor Juan Carlos Pantoja Rivero i Juan Carlos Tormo Director de la Casa Museu del pintor Segrelles.
Entrada lliure fins completar aforo.
EDICIÓ CURADA PER JUAN CARLOS PANTOJA RIVERO i EDITAT PER FRANCISCO CARVAJAL
Amb La catedral (1903) s’inicia el cicle de novel·les socials de Vicente Blasco Ibáñez, que suposa, també, el desplaçament de l’acció novel·lesca a llocs aliens a la terra valenciana, marc únic de les seves primeres novel·les.
L’intrús, El celler i L’horda completen el grup, en el qual trobem la denúncia de les injustícies socials, el desigual repartiment de les riqueses, els mals que impliquen l’analfabetisme i la incultura o l’omnipresència de la religió i la seva influència opressiva.
La catedral és, abans de res, una novel·la política i ideològica, en la qual Blasco Ibáñez, des d’una perspectiva republicana i molt pròxima a l’anarcocomunisme i a un anticlericalisme que se’ns antulla més un rebuig contundent de la religió, dissecciona la societat toledana de principis del segle XX, a través del microcosmos compost per les gents que habiten en les Claverías de la catedral. L’amor, les il·lusions i els somnis humans, la fe i la raó, l’avarícia i la supèrbia, la ignorància i el fanatisme, la intolerància, les passions, la religiositat i la ciència, i la revisió crítica de la història d’Espanya són alguns dels temes de la nostra novel·la.
La present edició, ha estat a càrrec del professor Juan Carlos Pantoja Rivero, és la primera que compta amb un estudi preliminar que insereix l’obra en el seu temps i en el context de la producció del seu autor. El llibre es completa amb els textos de les cròniques dels viatges de Blasco a Toledo l’any 1897 i incorpora per primera vegada algunes de les il·lustracions que l’autor va encarregar al dibuixant valencià José Segrelles
L’edició de ‘La Catedral’, de Vicente Blasco Ibañez, és un clàssic de la literatura espanyola reeditat per l’editorial Laertes a la col·leció ‘El perro malo’ amb un detallat estudi del professor Juan Carlos Pantoja. Es tracta de una de les obres imprescindibles per a conèixer l’univers eclesial dels últims anys del segle XIX i primers del XX a la ciutat de Toledo, el pes de la qual era tan determinant en l’esdevenir diari de la capital.
Juan Carlos Pantoja recolza la solidesa i la qualitat d’aquesta edició amb un estudi crític i amb notes a peu de pàgina. Amb aquesta obra, Pantoja continua enriquint la història literària toledana i el seu bagatge com a creador i investigador li converteixen en un dels divulgadors de la història de la literatura toledana amb major prestigi i reconeixement en l’actualitat.
En aquesta nova edició de ‘La Catedral’, es desplega ja tot l’estil brillant d’un dels escriptors més importants de la Lletres Espanyoles, que va aconseguir la fama mundial amb ‘Els quatre genets de l’Apocalipsi’ i amb les seves adaptacions per a la incipient indústria cinematogràfica de Hollywood. La ciutat de Toledo guarda permanent record a Blasco Ibáñez amb la dedicatòria del carrer Chapinería, un reconeixement concedit a l’escrit en els anys 80 per l’Ajuntament a iniciativa d’Acció Republicana Democràtica Espanyola que no es va concretar fins a 2002 amb la instal·lació de la corresponent placa commemorativa.
Amb aquesta novel·la i els seus escrits anteriors, Blasco Ibáñez forma part de l’extensa nòmina d’artistes que van trobar a Toledo inspiració per a donar curs a la seva capacitat creativa, entre altres com el Greco, Cervantes, Santa Teresa, Garcilaso, Quevedo, Tirso de Molina, Lope de Vega o Buñuel.
J. Segrelles i Blasco Ibáñez
José Segrelles Albert, va nàixer a Albaida (València) al març de 1885, mentrestant Vicent Blasco lbañez fugint de la casa dels seus pares amb díhuit anys d’edat, resideix a Madrid, on coneix i va col·laborar estretament com a secretari del novel·lista Manuel Fernández Gonzales.
Abans d’acabar els seus estudis en la Llotja de Barcelona, J. Segrelles va estudiar Belles Arts en l’escola de Sant Carles de València, on va ser alumne de Joaquín Sorolla qui per aquella època coincidia a l’alba amb Blasco Ibáñez. Junts enfront de la mar Mediterrànea crearien eixes obres que els consagraria universalment, ambdós retratant en poètic impressionisme i cru realisme, servint-se del mateix model.
José Segrelles va començar la seua carrera com a il·lustrador, residint a Barcelona l’any 1910, amb uns dibuixos editats per Ramón Molina sobre el combat del Jiujitsu. Molt prompte se li va descobrir com a excel·lent il·lustrador i l’editorial Araluce, el va contractar perquè entre altres treballs, donara color a la col·lecció de “Obres de la Literatura Universal adaptada per als xiquets”.
Durant la primera Guerra Mundial, el novel·lista Vicente Blasco Ibáñez, es va exiliar novament. Residint a París, va participar amb els aliats, defensors de la democràcia. El novel·lista deia que sempre havia sentit amb desmesurada passió, aquelles conspiracions novel·lesques que li arrabassaven l’ànim. Quedant Espanya a banda d’esta contesa mundial, va ser Barcelona per la seua condició de ciutat oberta, lloc triat per molts exiliats per a residir. Segrelles que es trobava inclús en esta Capital, continuava pintant, començant l’any 1.914 la il·lustració d’unes novel·les que Salvat editava mensualment conegudes com “Hojas Selectas”. Junt amb el seu treball com a il·lustrador, Segrelles va procurar exposar anualment fent-ho habitualment en la Galeria Fayans Tasta-la i Galeria Laietana, ambdós de Barcelona.
Passada la Guerra Mundial, el novel·lista Blasco Ibáñez, havent estat guardonat pel Govern Francés amb la Legió d’Honor, va viatjar a Estats Units on comptant amb la fama com a autor de “Els Quatre Genets de l’Apocalipsi”, va ser anomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat J. Washington. A partir d’ahí, Blasco Ibáñez es va dedicar a donar la volta al món assaborint el seu apoteòsic triomf, sent contínuament requerit per editorials i productores cinematogràfiques. Durant una de les seues estades a Barcelona, va coincidir amb una exposició de Segrelles, aprofitant l’artista per a invitar-ho. En un dels diaris de “L’Avantguarda” de l’any 1921 llegim: “Si com a pintor Segrelles és un estudiós devot i un discret retratista, com a il·lustrador és senzillament formidable“.
A la Bibliografia Pictòrica publicada a l’any 1985 del Doctor en Història de l’Art, Bernard Montagud Piera ens diu:
“L’Esquella de la Torraxa”, assenyalava: “Segrelles és un excel·lent. il·lustrador de lliubres i un pintor de cap d’ála. No entren als Galeries layetanes amb el barret posat. Us l’haurien de traure”. Segrelles degué valorar el judici crític que descobreix en ell a un esplèndid il·lustrador i a un discret pintor (retrat, desnuts, natura morta). Impressió parella degué causar-li la mostra al novel·lista valencià Sr. Vicente Blasco Ibáñez que va acudir a la inauguració en Faians Català el 23 de 1921.
Vicente Gurrea Crespo, biògraf i amic personal de J. Segrelles, ens diu al llibre editat en 1985 per Mari Montañana de València:
“L’exposició en la Galeria Laietana a l’abril de 1.921 va registrar un insospitat nombre de visitants entre els que destacaven el Governador Civil de Barcelona i també el novel·lista Vicente Blasco Ibáñez, extrem este últim, ressaltat per la premsa. Encara que la veritat és que l’assistència de Blasco la va provocar un d’eixos estranys trets d’atreviment que es van donar de vesprada en vesprada en la conducta de Segrelles. El novel·lista era un autor conegudíssim i el seu nom li imposava una mescla de respecte i d’intens desig d’aproximar-se a ell. Sabent que s’hostatjava en un hotel pròxim a la Galeria, en dies previs, el va convidar per carta personal adjuntan el catàleg. El mateix dia vint-i-tres, hores abans de l’obertura, armant-se de valor, es va presentar a l’hotel. Es va fer anunciar. L’escriptor al saber que es tractava d’un paisà jove, ho va rebre, en la intimitat van conversar amb familiaritat per part de Blasco, que es va comportar amb franquesa i exuberància, recordant Segrelles, a qui devem esta versió, que l’escriptor es va canviar davant d’ell primer els calcetins i després la camisa. Li va garantir la seua assistència a l’acte de la inauguració… Farien pàtria valenciana”. Efectivament, una hora més tard, la personalitat del novel·lista avalava l’interés de l’exposició. Amb açò van comentar unes amistoses relacions professionals que havien de durar fins a la mort de Blasco Ibáñez set anys més tard. Blasco Ibáñez es preparava llavors per mitjà de la seua editorial Prometeo a donar a l’estampa una edició monumental de les seues obres. Per a il·lustrar-les havia pensat en artistes valencians tan qualificats com Mongrell, J. Benlliure, Pascual Capuz, García Falgas, Ricardo Verd i altres. Però els preus de Segrelles no eren elevats i sí el seu talent. Satisfet, il·lusionat pel que acabava de veure, sense més titubejos li va encarregar cent vint il·lustracions per a les seues novel·les “Flor de Maig” “La Catedral” “L’Intrús” i “Els Morts Manen”, que iniciaria l’any 1.922 una vegada finalitzades les il·lustracions de D. Quixot encarregat l’any 1918 per l’editorial Gallach”.
José Segrelles, autèntic mestre a l’hora d’idealitzar, va captar com ningú, l’ampli ventall de tipus humans que Blasco Ibáñez reflexa en les seues novel·les. Igual que anys abans, per a il·lustrar D. Quixot, es traslladara al Toboso, fent infinitat d’apunts d’esglésies, molins, gerres, estables, carrers i d’algun tipus manxec; o quan va haver d’il·lustrar la vida de Sant Josep de Calasanz rebolicara tot el noviciat de Moya, mentres es va hostatjar en una de les cel·les, per a segons ell, sentir-se calasancio en aquell internat silenciós, tranquil, circunvado de l’ambient profusament adequat, prenent apunts de quants frares jóvens i majors va poder. De la mateixa manera déiem, que per a il·lustrar les novel·les de Blasco Ibáñez, es va traslladar allà on estes estaven situades, València per a Flor de Maig. El Nord per a l’Intrús, Toledo per a la Catedral i Eivissa per als Morts Manen, observant els hòmens i dones del lloc, en el seu ambient; estudiant les seues vides a través de les seues cares, de cada arruga de cada llavi, les ganes de reanar, al forma de parlar i fins inclús la de mirar.
Per això quan coneixem alguna d’estes il·lustracions, quasi podem llegir:
“Tota la pilleria del Cabanyal, estava allí, ronca, descabellada, increpant els veïns amb cridaner cant: Arme’ls, confits… El Senyor Marià somreia omnipotent des de la coberta, veurien el que és bo. Una unça d’or s’havia gastat per a quedar bé amb el seu nebot. I es va acatxar ficant les mans en les cistelles que tenia als seus peus. Allà va!!! i el primer metrallazo de confits durs com a bales, va caure sobre la vociferant xusma, que es rebolcava en l’arena, disputant-se les ametles i els canelados, a l’aire els bruts faldons, o mostrant pels trencats pantalons les seues carns rogenques i crostoses de pillets de platja…“
Però a més, Segrelles, com a mag de l’aquarel·la, davant d’allò humà, va pintar no sols el cos, sinó l’ànima i encara que les figures dibuixades, estiguen d’esquena, es palpa l’estat d’ànim dels personatges. Prova del que s’ha dit, es veu entre altres, en l’aquarel·la titulada “La Inquisició”, en la que es veuen els inquisidors aguaitats a la barana del claustre, presenciant impàvids, el foc que consumix a les víctimes, mentres les seues mans desgranen un rosari. …”Mai major altivesa, indiferència i superba davant del dolor; mai major convenciment que s’obra rectament, perquè es murmura un pregària…“
“La Catedral” era de les novel·les de Blasco Ibáñez, la seua preferida. Deia Segrelles: “Des que inicià relació amb ell, vaig prendre més interès en il·lustrar llibres…” L’any 1923, es va implantar la dictadura de Primo de Rivera, per la qual cosa Blasco Ibáñez es va exiliar definitivament d’Espanya, morint al gener d’1.928 en Mentó en la costa Mediterrània francesa, on fins a última hora, va estar en contacte amb J. Segrelles, qui li mostrava puntualment els seus treballs: segons podem comprovar a través de la correspondència arxivada en la Casa-Museu de José Segrelles a Albaida.
Sense arribar a publicar l’anteriorment mencionada edició monumental de les novel·les, van quedar dipositades les il·lustracions originals en els fons de l’editorial Prometeo fins que l’any 1942, els hereus del novel·lista li van oferir a Segrelles la possibilitat d’adquirir-los. Sent inèdits, li van servir com a presentació de Segrelles, al participar en la Mostra col·lectiva de Pintors Valencians en el Palau del Retiro. Madrid va descobrir a Segrelles. Ricardo Botxí, de “La Premsa Gràfica de Madrid” li va manifestar: “Volguérem que vosté. il·lustrara alguns contes de les nostres revistes “Nuevo Mundo Mágico”, “La Esfera “.”Novela Semanal” i “Elegancias”; a esta sol·licitud es van sumar prompte “Prensa Española” junt amb ABC que comptava entre les seues publicacions amb “Blanco i Negro”. El pintor Ricardo Marín, manifestava l’any 1926 en el “Diluvi” de Barcelona “El gran domini del dibuix, li permet infinitat de vegades amb només dos colors, modelar i donar sensació d’ambient”. Segrelles deia l’any 1960 en el “Levante” de València: “Assenyalaria com a qualitats en les meues obres el clarobscur, l’esbossa i la singularitat que diuen es nota sempre en la meua obra”.
