XIMO PUIG DESTACA LA ‘MIRADA DEL PENSAMENT CRÍTIC’ QUE CARACTERITZA LA VIDA I L’OBRA D’ANTONI MIRÓ

XIMO PUIG DESTACA LA ‘MIRADA DEL PENSAMENT CRÍTIC’ QUE CARACTERITZA LA VIDA I L’OBRA D’ANTONI MIRÓ


El president de la Generalitat, Ximo Puig, va assistir al lliurament de la medalla d’or i el títol de fill predilecte d’Alcoi al pintor i escultor Antoni Miró.

En el transcurs de l’acte el president qualificat a Antoni Miró com un “referent social del nostre país”, destacant el seu compromís amb la realitat que li envolta i amb el concepte de “plàstica social”
Puig ha assegurat que l’obra i la vida de l’artista alcoià proposa solucions a una “societat ferida” com la recuperació dels valors il·lustrats, la denúncia de l’opressió en qualsevol de les seues manifestacions i dels qui abusen del poder.
Així mateix, ha destacat que l’art i la cultura estan en la base de l’ètica de la tolerància, necessària per a aconseguir acords des de “el pensament crític, el respecte i la llibertat”. En aquest sentit, ha reivindicat la “mirada del pensament crític” i sense prejudicis que caracteritza a Antoni Miró, ja que ha assegurat que contribueix a “edificar una societat més unida, més il·lustrada i més tolerant”.

ANTONI MIRÓ ARTISTA INTERNACIONAL, ACTIVISTA I REFERENT DE LA CULTURA.

Antoni Miró Bravo, conegut artísticament com Antoni Miró, va nàixer a Alcoi l’1 de setembre de 1944, fill de Vicente Miró Gisbert i Juana Bravo Soriano.

Autodidacte, la seua carrera artística sorgeix, així doncs, de l’esforç, i progressarà gràcies a la seua fèrria voluntat. L’ànsia de coneixement i la voluntat d’aprendre són les claus que possibilitaran el seu creixement com a persona i com artista. Així, en la seua joventut, Miró adquireix constantment llibres, perquè l’interés per la literatura també creix de forma paral·lela degut a la seua vocació constant per saber.

Grau-Garriga, per exemple, enumera algun dels factors que afavoriran la transformació d’un jove autodidacte en la figura d’Antoni Miró: «el fet d’haver nascut a Alcoi, amb el pes de la cultura obrera, dins d’una família tremendament treballadora, li ha afavorit, d’una banda, l’amor a la pròpia identitat, i d’una altra, el sentit rigorós del treball, de l’èxit aconseguit a través de l’esforç». Miró assisteix excepcionalment a classes particulars de pintura amb Vicent Moya, el seu únic mestre artístic. Aleshores pinta retrats i paisatges d’Alcoi, València, París i de Venècia.

La satisfacció personal li arriba amb obres que manifesten una major experimentació i que representen un repte per a la seua capacitat creativa. En 1960 rep el seu primer guardó, el premi de l’Ajuntament d’Alcoi, organitzat pel Centre Excursionista d’Alcoi, distinció que el mateix Miró reconeix com la més decisiva en la seua carrera perquè representa per a ell l’impuls necessari per a ser plenament conscient del camí que encetava.

A finals del 1961, obté un altre reconeixement destacable, el tercer premi en la XVIII Exposició d’Art d’Alacant, i el 1962 el primer premi del Primer Certamen Nacional d’Arts Plàstiques d’Alacant. Durant els anys següents, els premis i mencions, i el reconeixement, són continus fins que el 1973 decideix no presentar-se a cap més, de manera que només acudirà a certàmens fora de concurs.

La seua participació des de 1962 en les activitats del Centre Excursionista d’Alcoi és bàsica per a la seua formació cultural fora dels àmbits acadèmics. A més, comença a fer ús del valencià escrit i, així, tots els seus catàlegs els farà només en aquesta llengua.

Fa la primera exposició individual el gener de 1965, també representa l’inici del Grup Alcoiart, un projecte creat al Centre Excursionista i que naix amb la voluntat per ressituar-se en el panorama de l’art valencià contemporani, i que compta inicialment amb altres membres, com Sento Masià i Miquel Mataix, nucli inicial al qual s’afegeixen després Alejandro Soler, Roc i l’arquitecte Manuel Vidal.

Aquest naixement d’un col·lectiu de pintors com el d’Alcoiart no és un fet aïllat. En aquells mateixos anys, en una època en què la joventut valenciana busca noves formes d’exteriorització de protesta contra la dictadura, apareixen diversos moviments semblants a l’àmbit valencià. És el cas de grups com el d’Armengol, Boix i Heras; l’Èquip Crònica, amb Rafael Solbes, Manolo Valdés i Joan Antoni Toledo; l’Equip Realitat, amb Ballester i Cardells; o el Grup d’Elx, amb Agulló, Castejon, Coll i Sixto Marco. Amb aquest Grup d’Elx Miró estableix un fort lligam perquè, a banda de l’activitat artística, els uneix la voluntat d’aconseguir un llenguatge pictòric amb la funció social de criticar l’opressió de la dictadura franquista en el marc de dues ciutats industrials i amb uns moviments de protesta obrera paral·lels, com és el cas d’Elx i Alcoi. Unes afinitats que fan possible a partir de l’any 1968 l’organització de diverses exposicions col·lectives.

Miró també estableix contacte amb les figures més rellevants de la intel·lectualitat progressista valenciana, com és el cas de Joan Fuster i V. A. Estelles, així com personatges importants de la resistència cultural alcoiana, com ara l’escriptor Joan Valls o el metge Manuel Rodríguez.

Després d’un any a Anglaterra i de viatjar per Europa, pren la decisió de mantindre la seua residència artística a la seua terra natal, i així decideix instal·lar-se a Altea el 1970, on inicia un projecte artístic innovador: Galeria Alcoiarts, un espai polivalent on treballa i també exposa tant la seua obra com la d’altres artistes d’abast nacional i internacional com Rafael Canogar, Joan Genoves, Eusebi Sempere, Arcadi Blasco, Salvador Soria, Josep Guinovart, Daniel Argimon, Joana Francés o l’escultor Pablo Serrano, entre molts altres.

Miró se sent aleshores atret per les propostes formals del pop-art nascut al Regne Unit i Nord-Amèrica en la dècada de 1950, per la seua capacitat de posar en evidència els mecanismes alienants de la societat de consum i la manipulació ideològica sobre les masses.

És també en aquesta època quan pren consciència dels problemes dels artistes i de la necessitat d’unir-se per a fer front a les dinàmiques anticulturals del règim. Sempre que pot pren iniciatives per a dignificar el treball dels creadors. Així, a mitjans de 1970, participa en la reunió constitutiva de l’agrupació d’Alacant i Múrcia de l’Associació d’Artistes Plàstics d’Espanya, també a Madrid.

Poc després, les seues relacions artístiques traspassen fronteres i s’apropa als cercles italians, a partir de 1972, amb l’adhesió a l’Homenatge a la Comuna de Milà, i el muntatge d’una exposició a Forli, on coneix Julián Pacheco, pintor de Conca exiliat, i Bruno Rinaldi. Amb ells forma el grup artístic Gruppo Denunzia amb seu a Brescia, al qual s’incorporarà Eugenio Comencini i el crític Floriano de Santi. L’objectiu d’aquest grup és denunciar les injustícies socials d’un món occidental corromput pel capital que impedeix la llibertat als éssers humans.

També d’aquesta època és una nova sèrie pictòrica, «Amèrica Negra», que sorgeix a partir d’un fet històric que el preocupa i commou: l’assassinat de l’activista afroamericà Martin Luther King la primavera de 1968. Aleshores immers en l’experimentació dels límits del popart, dissenya una de les seues col·leccions més personals i madures, prenent com a temàtica la lluita dels afroamericans pels drets civils i contra la discriminació racial.

El conjunt d’obres de la sèrie «El Dòlar» naixen entre 1973 i 1979 com a producte de les diverses preocupacions socials del pintor. Com ell mateix reconeix, la moneda nord- americana esdevé en aquesta pintura el símbol dels excessos del capitalisme, i el causant de l’opressió de la humanitat, perquè l’estabilitat del sistema occidental rau en unes forces reaccionàries que són objecte de la seua crítica.

En 1980 deixa Altea i s’incorpora definitivament al mas Sopalmo, un complex rural pràcticament en runes que havia adquirit en 1974. A finals de novembre de 1978 comença les obres de rehabilitació i decideix viure a Alcoi per a dirigir la remodelació. A poс а рос, l’edifici agafa les transformacions necessàries per a convertir-se en una casa-estudi on el pintor pot instal·lar-se definitivament i on enceta una nova trajectòria artística i personal lligada a la seua nova parella, Sofia Bofill, i al seu fill Ausiàs. El Sopalmo es converteix progressivament en el centre de les seues relacions amb escriptors i artistes com Ovidi Montllor, Vicent-Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Isabel-Clara Simó, Lluís Llach, Arcadi Blasco, Gonçal Castelló o Antonio Gades, entre molts altres.

Pel que fa a la seua dedicació al cartellisme elabora diverses obres, com ara el cartell de la Biennal internacional de Pintura l’any 1970; posteriorment realitza els primers premis de teatre Ciutat d’Alcoi l’any 1979. Des de llavors es converteix en el catalitzador de la vida artística alcoiana de les dècades de 1980 i 2000 amb propostes que intenten trencar definitivament amb els esquemes artístics de l’administració franquista. La seua relació amb el primer alcalde d’Alcoi escollit democràticament, Josep Sanus, és intensa durant els primers anys.

Entre els projectes principals que enceta amb el nou govern democràtic d’Alcoi està la I Mostra Cultural del País Valencià de l’any 1981, un ambiciós objectiu de progrés que intentava col·locar Alcoi com l’epicentre cultural de la nova autonomia valenciana. Més de 700 participants entre músics, cantants, escriptors, actors, arquitectes, fotògrafs o historiadors, i una llarga nòmina d’artistes, com Manolo Boix, Josep Renau, Artur Ballester, Carmen Calvo, Manuel Mompó, Eusebi Sempere, Anzo, Pablo Serrano, Andreu Alfaro, Miquel Navarro i Sixto Marco, entre altres, participaren activament.

En 1983 assumeix la direcció artística de la nova Casa de Cultura, i que durant quasi vint anys de govern d’esquerres es converteix, aquest centre, en un dels referents artístics del País Valencià, on es podran contemplar obres de Pablo Serrano, Arcadi Blasco, Armengol, Boix, Anzo, Tàpies, Joan Miró, Grau-Garriga, Canogar, Alfaro, Guinovart, Joana Francés, Hernàndez Pijoan, Genovés, Nèstor Basterretxea, Ricardo Ugarte i Picasso, entre altres. Miró treballa amb una dedicació plena, triant obres i autors, i realitzant una interessant sèrie de catàlegs de forma desinteressada.

Pel que fa a la seua trajectòria artística en la dècada de 1980, produeix una nova sèrie pictòrica, una vegada instal·lat al Sopalmo, i que anomena «Pinteu Pintura», i conclou la col·lecció «El Dòlar». Es tracta d’un grup d’obres que presenten una voluntat conjunta: la utilització de temes i d’imatges precedents de pintors clàssics, com Velázquez, Goya, Vermeer i Bosch, o més recents, com Dalí, Picasso, Matisse o Joan Miró, entre altres. El recorregut internacional de «Pinteu Pintura» comença el Nadal de 1986 amb la mostra de la Moorkens Art Gallery de Brussel·les. Una sèrie pictòrica en què va esgotant els seus motius amb l’aparició d’una nova preocupació de l’artista per l’ecologia.

Paral·lelament, accepta un altre repte com és la confecció del cartell anunciador de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi del 1989, un encàrrec sempre difícil per les reaccions imprevisibles del públic. Realitza un quadre de gran sobrietat en el qual simultanieja les figures de Sant Jordi i del rei En Jaume, tot versionant el retaule medieval atribuït a Marçal de Saix conservat al Victoria & Albert Museum de Londres.

Desaparegut el seu estimat amic Ovidi Montllor, Miró assumeix la custòdia de l’arxiu com a marmessor seu. A més a més, inicia gestions perquè l’Ajuntament d’Alcoi reedite l’obra completa del cantautor, un projecte que veu la llum l’any 2000 amb la col·laboració també de l’Ajuntament de Barcelona, en tretze discos compactes.

En la línia d’anteriors mostres col·lectives, el 1992 Miró idea, organitza i dissenya els catàlegs i l’exposició itinerant «A Miguel Hernández 50×50» que recorre les principals poblacions valencianes, per a passar l’any següent a Granada i Irun i després a altres ciutats de Bèlgica, Holanda i Luxemburg. De la mateixa manera, organitza iniciatives col·lectives de reconeixement d’artistes o escriptors acabats de desaparéixer, com ara Joana Francés, Enric Valor o Blai Bonet.

En aquesta dècada de 1990 centra el seu treball artístic propi en una nova sèrie pictòrica que anomena «Vivace», en la qual pren posició definitivament davant el desastre ecològic. El recordat crític i professor d’art Josep Albert Mestre escriu sobre aquesta nova etapa de Miró, que aquest treballa «la poètica ecològica, on des de l’angoixa d’una natura martiritzada, sotmesa a un concepte de pura reproductibilitat tecnològica, aposta per una vida carregada d’un sentit veritablement humà, per una vida on ésser humà i natura puguen conviure en l’harmonia de la infinitud».

Tot i la negativa de l’artista des de fa anys a participar en concursos, les distincions al conjunt de la seua producció són ben prolífiques en aquesta dècada. Uns reconeixements amb un caràcter ben distint, com el certificat de l’Academy of Mail Arts and Sciencies de la localitat nord-americana de Greenville (1992), el nomenament com a membre de la International Academy of Semantic Art de Kherson a Ucraïna (1995), el títol honorífic de doctor de l’Accademia Internazionale de Roma (1995), el nomenament d’acadèmic associat a l’Accademia Internazionale Greci Marino de la localitat italiana de Vinzaglio (1996) o el diploma Crosses of the Earth del Museo de Arte Contemporaneo de Santiago de Xile (2001), entre molts altres.

L’any 2000 rep el premi a la Millor Contribució a les Arts Plàstiques 1999 en el marc dels Premis Turia de València. Així mateix, rep la Plaque of Appreciation Award to Antoni Miró, Hanseo University, Seoul, Korea (2004), Premi Micalet d’Honor Extraordinari, Societat Coral El Micalet, València (2011), 37 Premis Octubre “Premi individual a la trajectòria artística i social”, València (2008). Premio Nacional “Por la Cultura”, Ministerio de Cultura, L’Havana, Cuba (2008), Miembro de Honor, IWA, International Writers and Artist Association Ohio, USA (2008), el 2015 se’l distingeix amb la Medalla d’Honor, Xarxa Vives (21 universitats).

Tanmateix, l’èxit i la consideració de la seua carrera no canvien els principis ètics i polítics del pintor. Continua molt fidel als ideals pels quals sempre ha lluitat, com són l’afany difusor de l’art i la participació en les iniciatives socials que li proposen.

D’igual manera, la seua pintura és present a Rússia, Alemanya, Polònia, la República Txeca, els països balcànics, Romania i Itàlia. Més enllà d’Europa, la seua obra és motiu d’exposicions individuals en països iberoamericans com Uruguai, Cuba, Panamà i la República Dominicana. També cal destacar l’interés que la seua obra té a Corea del Sud.

A escala nacional, en aquesta dècada de 1990 és important l’exposició de la seua obra serigràfica al costat de la de Manolo Boix i de Nèstor Basterretxea al Palau dels Scala de València, en què denuncia la situació social i política а l’Amèrica Central.

En 1998 arriba el fonamental estudi de l’historiador de l’art Wences Rambla, Forma i expressió en la plàstica d’Antoni Miró, el qual amplia, poc després, amb el volum Antoni Miró. Catàleg general de l’obra gràfica (1960-2000).

Arribat el segle XXI, Miró inicia una nova sèrie, «Sense Títol», en la qual pretén ressaltar el missatge de protesta a partir de la mateixa denominació del quadre. La nova sèrie representa per a l’artista la incorporació de tècniques més innovadores en el tractament de les imatges, unes eines que el porten a un conjunt d’obres més realistes però amb el mateix sentit crític de les col·leccions anteriors. Unes millores que tenen com a conseqüència directa l’agilització de la productivitat del pintor, sempre amb la minuciositat que caracteritza el seu estil.

Pel que fa a l’activisme social, és un dels principals impulsors del Centre Ovidi MontllorCasal Jaume I d’Alcoi, un nou espai cultural reivindicatiu de la cultura i llengua catalanes, així com també de l’UNESCO. No obstant això, el canvi de govern a la ciutat provoca que siga apartat de la direcció artística de les exposicions municipals i que es descarte la creació d’un centre d’estudis sobre la figura d’Ovidi Montllor, seguint el model de l’Espai Fuster, i on podria conservar-se l’arxiu del cantautor, situació que a dies d’ara no s’ha revertit. A l’any 2011 reprén la col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi pel que fa a diverses sales d’exposicions. Al febrer del 2015 es presenta la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. I cal afegir que la seua gestió ha estat decisiva per a la reobertura del CADA i que, tot seguit, es convertirà en l’IVAM-CADA Alcoi.

Malgrat aquestes disputes locals, els reconeixements internacionals no cessen. L’any 2001 és nomenat Accademico Gentilizio per l’Accademia Internacional Marzocco de la població italiana de Florència i el 2002 rep a Seül la Letter of Appreciation i el reconeixement The Steering Committee of 2002 Flag Art Festival, alhora que la premsa valenciana diu que «Toni Miró es consolida com l’artista plàstic alacantí més internacional».

Molts museus del món tenen obra seua, des dels museus d’art modern o contemporani de Barcelona, Bilbao, l’Havana, Brussel·les, Florianopólis (Brasil), Panamà o Santo Domingo, fins al Museum Oldham de Lancashire (Regne Unit), el Civico Museo di Milano (Italia), el Museu d’Art a Lodz (Polonia), el Musee d’Art Slovenj Gradee d’Eslovenia, el Museo Internacional de la Resistencia «Salvador Allende» de Xile, la Real Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid o el Sigmund Freud Museum de Viena (Austria). Més de cent vint-i-cinc centres internacionals on és possible trobar la presència de Miró. Sense oblidar les nombroses exposicions tant individuals com col·lectives que realitza dins i fora del nostre país.

La seua temàtica artística explora des dels nus, la denuncia del racisme i les xenofòbies, fins a l’opressió dels pobles i la defensa del medi ambient; així com presta força atenció a l’urbanisme que destrueix la natura, triant la bicicleta com a possible solució de l’equilibri entre els mitjans de transport i la naturalesa. I sobretot destaca la seua ironia, la qual, segons l’escriptor Manuel Vicent, és una de les majors contribucions de la seua pintura: «la ironia és un instrument dialèctic essencialment mediterrani, un excipient de la intel·ligència que està entre la consciència i l’anàlisi. Antoni Miró és un mestre en aquesta manera de comunicar-se amb l’espectador, mitjançant una senya de complicitat».

Sobre ell han escrit diferents especialistes, historiadors de l’art, crítics i escriptors. Podem destacar les paraules d’alguns d’ells, com ara la italiana Mariolina Cosseddu, per a qui «el nom d’Antoni Miró s’identifica, en la cultura figurativa europea i internacional, amb una pràctica artística dedicada al compromís, a la denúncia, a la reflexió crítica sobre les grans tribulacions de la contemporaneïtat… treballa en la defensa apassionada de la llengua i la cultura valenciana, i també en el suport dels drets humans de la població oprimida. Figura de profunda sensibilitat civil i política, Antoni Miró fa del seu treball l’eina més formidable per instar el temps present a una consciència responsable i conscient…».

El periodista i cronista oficial d’Alacant, Enrique Cerdán Tato, deixà escrit que Miró «és un artista versàtil i proteic que domina l’ofici: dibuix, color, volum, matèria, tècnica i un equilibri formidable entre la forma i l’expressió plàstica de les seues criatures. Aquest equilibri facilita la necessària transparència per als exercicis de la crítica, de la denúncia i de la burla, dels despropòsits d’una realitat, en què s’implica amb l’atreviment de les seues resolucions artístiques…».

De la mateixa manera l’intel·lectual suecà Joan Fuster opinava que, en el treball de Miró, hi ha «des del primer dia, una decisió crítica projectada damunt l’home i damunt la societat que l’home occidental ha creat. Unes vegades és el crit de denúncia, unes altres és el sarcasme revulsiu, de tant en tant és la mateixa incongruència d’un art acorralat per les hipòtesis pròpies. D’aquí la profunda suggestió que en deriva. I la lliçó».

Com a colofó, Fernando Castro escriu que Miró «ha traçat una intensa trajectòria plàstica sense caure ni en el discurs merament propagandístic ni participant en cap sentit en l’art terminal i banal que tant ha proliferat; la seua obra de denúncia respon, sens dubte, al seu profund compromís polític que l’aparta de la frivolitat i de les modes estètiques que, en certes ocasions, recorren a un radicalisme que és fàcilment identificable com a posat oportunista. Els plantejaments estilístics d’Antoni Miró tenen a veure, inicialment, amb aquella mobilització plàstica contra l’hegemonia de l’informalisme que va portar a la recuperació d’una figuració. Des de les seues primeres activitats artístiques amb el Grup Alcoiart o l’activitat de crítica social realitzada amb el Gruppo Denunzia, s’adverteix que Antoni Miró no estava plantejant un discurs formalista ni pretenia generar en l’estètic una mena de refugi contra la conflictivitat del present, ans al contrari, assumia que la pràctica artística havia de tindre una dimensió de confrontació i resistència davant de l’statu quo…» Sense oblidar els dos amics i Fills predilectes d’Alcoi i Medalles d’Or, Ovidi Montllor va escriure « Parlar d’Antoni Miró, per a mi, és molta cosa junta. Antoni és d’Alcoi, com jo, i estima Alcoi, com jo. Antoni és de la mateixa generació meva. Antoni és un home que pinta en funció de la societat que li ha tocat viure. I s’identifica en una postura cívica total contra tots els problemes culturals, econòmics, socials, etc. Antoni Miró és alguna cosa més que un pintor; és un autèntic home de bé. Gràcies, Toni. I Isabel-Clara Simó li va dedicar un poema: « Ai, quin neguit / tenir un món tan bell / i tan mesquí! / I quin consol / saber que l’art és viu / i alerta / com un crit! / Amic meu, Toni amic: / no deixis el pinzell / ni paris mai, / assoleix el somni antic / de retrobar / la pau o dins del crit. / Esbandeix / les ombres de la nit. / Fes-ho per tots / i serem rics

error: Content is protected !!