Inauguració: 11 d’abril de 2025 19 h.
Per: C. Rafael Martínez-Martínez
La percepció que tenim sobre el present no ha deixat d’aclaparar-nos en les darreres dècades. La crisi financera del 2008, la pandèmia de començaments d’aquesta dècada o l’amenaça de guerra que pesa sobre el nostre continent han comportat incertesa, una gran desigualtat i una certa incredulitat: la que provoca que continuem comprovant, hui, que res es fa per corregir tal estat de coses.
Ens sembla –no descobrim res de nou– que el responsable principal d’aquesta situació és el sistema econòmic que regeix les nostres societats: el capitalisme en la seua etapa tardana. O dit d’una altra manera, el Poder: el poder omnívor. Lynn Margulis ja ens va advertir que “tot el que veu la nostra cultura són diners, tot el que veiem són diners”. Per denunciar, a continuació, que “mentrestant, els boscos es cremen, els rius i oceans es contaminen, els xiquets s’abandonen, i la gent mor de fam” (Margulis, 2002, pp. 243-244).
Vivim, és cert, instal·lats al disbarat: en una lògica d’hiperconsum destructor que no fa sinó frustrar les nostres vides, a més de deteriorar el nostre planeta (Lipovetsky, 2022, p. 44).
El pitjor de tot allò és que no sols no actuem, desorientats com estem, tal com va afirmar Bruno Latour (2023, pp. 40-59), sinó que aquesta endència destructora s’ha accelerat més si cap des de la dècada dels huitanta del segle passat.
Però hi ha més: la insuportable sensació que no hi ha marxa enrere, que el capitalisme voraç no té recanvi, com Mark Fisher constatara a Realisme capitalista. D’igual forma, Fisher (2018) alertava a aquesta obra de les seues nefastes conseqüències sobre la salut mental de les persones (p. 45), així com de la destrucció del medi a què al·ludíem: “La relació entre el capitalisme i l’eco-desastre no és de coincidència ni d’accident: la necessitat d’un ‘mercat en expansió constant’ i el seu ‘fetitxe amb el creixement’ implica que el capitalisme està enfrontat a qualsevol noció de sustentabilitat actual” (p. 44).
Per si no fos prou, i com ja hem apuntat, una altra deriva, la totalitària, es troba tenint unes altres (també nefastes) conseqüències. Segons Edgar Morin (2020, p. 36): Des de fa dues dècades assistim al món (…) a una progressió del maniqueisme, de les visions unilaterals, dels odis i dels menyspreus. En les altes esferes, la política s’ha buidat de tot contingut per a posar-se a remolc de l’economia: l’economia s’ha sotmés al neoliberalisme i al càlcul que quantifica i deshumanitza tot el que tracta, que ignora l’improbable i l’imprevist.
Tant Ernesto Casero com Santiago Talavera han posat en relleu aquest estat de coses a través d’una obra que es vol radicalment crítica. No és per a menys: res ens sembla més urgent que situar-nos de cara a una realitat cada dia més apressant per denunciar la deriva catastròfica del planeta (mediambiental, sí, però també de caràcter tecnològic en societats que tendeixen a l’autocràcia).
Ernesto Casero fa anys que dóna compte de la desaparició de múltiples espècies biològiques. Ho fa des del dibuix, una eina que li ha permés apropiar-se de la natura amb una particular poètica que se serveix del buit, de l’absència, de les siluetes en blanc. En aquesta mostra podem comprovar aquest mode de fer seu a través de peces com Con lo que queda (2025), un dibuix sobre paper al qual la figura sembla diluir-se a l’espai. O en la sèrie de collages fotogràfics titulada Protección de testigos; en cadascun d’ells, Casero ha intervingut amb l’ajuda d’un cúter per posar en relleu el perill en què cadascuna de les espècies representades es troba. Finalment, un gran mapamundi dibuixat sobre el propi mur (True Crime) torna a adonar-nos d’un bon nombre d’espècies extintes.
Santiago Talavera, per la seua banda, haurà indagat així mateix in extenso sobre els efectes del apitalisme –això és, sobre la devastació lligada a ell– i la possibilitat de transcendir- los a través del dibuix, la pintura o la instal·lació. El seu mode de representar, molt minuciós, posa en relleu el paisatge que deixa l’ésser humà, però sense aquest; o per dir millor, amb ell, però fora de l’espai representat. Tracta, doncs, de mostrar-nos on podríem arribar si insistim en el nostre insensat mode de vida (aquell American way of life que va satiritzar Josep Renau), però convidant-nos a rectificar. Com més aviat millor.
El nexe d’unió entre tots dos artistes passa, doncs, per l’assumpció de la problemàtica que hem exposat (una cosa no tan evident, donada la negació que en fa l’actualment poderosa extrema dreta política), però també per la recuperació d’una certa utopia en un temps paradoxalment post utòpic. A això cal afegir que comptem amb un major interés i un nombre més gran d’eines per dotar-nos de solucions en relació a la catàstrofe mediambiental que s’acosta (Haskell, 2014, p. 341 i ss).
D’aquesta manera, comprovem com d’ambdues propostes sorgeix l’esperança d’aturar la catàstrofe. Per això, Slavoj Žižek ens proposa “pensar en una societat alternativa, una societat que vaja més enllà de l’Estat-nació; una societat que s’actualitze en forma de solidaritat i cooperació global”. Bruno
Latour (2023, p. 44) parla de “ecologitzar”: punt de partida per a la recerca de nous mitjans d’organització que siguen respectuosos amb el planeta i amb els éssers vius de tota mena. Som a temps.
Referències
Fisher, M. (2018). Realismo capitalista. Caja Negra.
Haskell, D.G. (2014). En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza. Turner.
Latour, B. (2023). Habitar la tierra. Conversaciones con Nicolas Truong. Arcadia.
Lipovetsky, G. (2022). La sociedad de la decepción. Entrevista con Bertrand Richard. Anagrama.
Margulis, L. (2002). Una revolución en la evolución. Universitat de València.
Morin, E. (2020). Cambiemos de vida. Lecciones de la pandemia. Paidós.
Žižek, S. (2020). Pandemia: la covid-19 estremece al mundo. Anagrama.
Portada: Obra de Santiago Talavera ‘Cómo desaparecer por completo VII’
