Hasta el 29 de agosto de 2025 en Gabinete de Dibujos
Tot dibuix i tota pintura tenen la seua banda sonora. La música ens predisposa al treball i a l’evasió, una conjunció que no sempre funciona amb altres activitats. Mentre arriba la forma sobre el paper o el llenç la música aprofita tota la nostra vulnerabilitat. A través de l’oïda volem conéixer i estimular
part de la nostra conformació psíquica, deixar oberta la incògnita és el principi d’alguna cosa emocionant i la concatenació d’associacions inesperades.
A l’estudi de Roberto Mollá hi ha molta música i de tot tipus, però sobretot hi ha melodies electròniques, experimentals i enigmàtiques a les quals sol recórrer sovint, com les del grup Einstürzende Neubauten. Al vídeo de la seua cançó Blume podem veure al vocalista, qui serpenteja el seu cos enfront de la família d’instruments Intonarumori del futurista Luigi Russolo, com a una escena de David Lynch. Sonen també el rock alternatiu de la banda americana Giant Sand, o la música tranquil·la i sensual de The Durutti Column (un bon antídot per oblidar la catàstrofe o el fracàs és deixar-se portar per Sketch for summer). La música irromp en la nostra memòria, i en aquest cas, Roberto recorda que va haver-hi música abans de conéixer les avantguardes artístiques, que aquells àlbums amb imatges belles i inquietants, lletres saboroses i noms de grups evocadors (Cabaret Voltaire, The Armoury Show), li van introduir sense adonar-se’n en la història de l’art contemporani. Fa anys que processa aquesta fascinació dadaista i futurista, des de Fortunato Depero a la Bauhaus, de la cultura nipona a l’art geomètric de Manuel Barbadillo o el minimalisme de Daniel Buren.
De vegades una cançó pot ser el detonant d’una exposició, la trobada d’una nova imatge. Coneguda és l’obsessió de Piet Mondrian amb la música de jazz i el xarleston, la música del seu temps. La decoració i
l’ordre ortogonal del seu estudi, els passos de ball sincopats, eren una altra manera de pensar la seua pintura, reflexions que també escrivia i li allunyaven temporalment d’ella per tornar amb més força i convicció. Crec que l’ordre espacial i sonor que cadascun imposa al seu lloc de treball influeix en la seua
pintura i diu molt de la naturalesa de qui l’habita. La pressió d’un desordre, la música rítmica o progressiva, el buit i l’austeritat, poden ser claus per trobar la imatge desitjada. Hi ha sempre una certa litúrgia en els preparatius d’una sessió.
Depenent de l’activitat que s’executarà o la inquietud amb la qual un comença el seu treball es necessita un tipus d’aliat o un altre, l’elecció de la música adequada pot ser determinant.
Conta el musicòleg Ramón Andrés un experiment realitzat el 1988 amb el qual es demostrava la curiosa relació entre el so, l’espai i la pintura fa ja vint mil anys; i com els punts de màxima reverberació acústica d’una cova coincideixen amb les pintures parietals. Aquesta convergència apareix també a la pel·lícula La cova dels somnis oblidats (W. Herzog, 2010), on se’ns recorda que entre els tresors trobats hi havia xicotets instruments, una espècie de flautes fabricades amb ossos; pel que és molt probable que el so i la música acompanyaren ja llavors a la pintura, fins i tot amb una escala pentatònica molt similar a la que
coneixem. Herzog ens fa imaginar un possible ball d’ombres per les parets de la cova de Chauvet, com aquell de Fred Astaire a Ales de la dansa (1936). Qui no ha ballat o ballotejat al seu estudi, ja no dic com Fred Astaire, o ni tan sols com David Byrne a Life during wartime (1979) dels Talking Heads, encara que siga aquest un ball més dislocat. Però l’efecte de la música té una mica d’esquizofrènia galopant, tan prompte ens transporta a un estat meditatiu com a un mode performatiu. Hi ha ocasions en què cal celebrar una bona sessió, una xicoteta troballa, una trobada casual entre la idea i la forma. La música és moltes vegades el nostre consol, una forma d’alegrar-nos i de trobar en ella les certeses que no
veiem en el nostre futur més pròxim.
Els dibuixos de Roberto Mollá ens situen de nou davant superfícies de paper plenes de xicotetes turbulències, arestes, formes tipogràfiques en potència, simetries, cristal·litzacions aberrants; hi ha una estructura dinàmica, un ritme centrípet de vegades calidoscòpic on la vibració organitza les línies, les
formes contrastades en negre i alguns colors saturats. Amb tot, hi ha als seus dibuixos una sorprenent tranquil·litat i una habilitat per capturar la rapidesa del pensament tan característica de la música. La immersió als seus dibuixos ens recorda que tota experiència artística posseeix una qualitat sinestèsica, que el nostre cos té diverses vies sensorials en les quals un sentit pot envair a un altre i evocar records corporalment sentits (Siri Hustvedt). Cantonat en alguna de les seues composicions, Roberto ha emprat una picada d’ullet a la portada de Peter Saville del disc Power, Corruption & Lies de New Order (1983) on es codifica per colors les lletres del títol de l’àlbum. Per ací ronden entre els seus dibuixos uns llistons pintats a mode de balises que semblen els eixos d’orientació que tot marc necessita, que tota dansa o ball reclamen. La referència d’un eix ens recorda la simetria d’un ball. És el moment que cadascú balle el que puga.
Joël Mestre
Universitat Politècnica de València
