Crítica teatral: JÚLIA  – Producció La dependent · Teatre Principal (València)

Crítica teatral: JÚLIA – Producció La dependent · Teatre Principal (València)

LOCALISME UNIVERSAL

Per: Vicent Vila, autor i director teatral

De nou una companyia històrica valenciana arriba al Teatre Principal de València i ho fa amb un espectacle de gran format: gran nombre d’intèrprets, posada en escena exquisida i un gran argument basat en la novel·la d’una de les escriptores més respectades de la nostra terra.

La dependent, creada a Alcoi fa uns trenta-cinc anys ens presenta JÚLIA, que basada en la narració d’ Isabel Clara Simó ha estat versionada i dirigida amb la fermesa i valentia que dona una brillant trajectòria per Gemma Miralles.

Ací s’ajunten totes a les forces alcoianes (companyia, autora i directora) per a mostrar-nos un moment històric a la ciutat en temps de l’anomenada Revolució del Petroli. Una història d’amor i odi entre un amo i una obrera que evoluciona des de la mísera situació dels treballadors al luxe d’una burgesia que no va saber escoltar el poble.

Fotos de JUANI RUZ


Aquesta evolució queda ben plasmada a l’espectacle amb un excés d’escenes i els corresponents canvis que distrauen  i no permeten que ens concentrem en l’acció. Potser tot té un to excessivament seriós i trobem a faltar algun moment relaxant com és l’aniversari de la protagonista.

El repartiment intencionadament heterodox viu i transmet amb credulitat els seus personatges i malgrat el to alcoià que exigeix la peça aconsegueixen elevar l’obra a l’alta tragèdia o comèdia segons el moment. Tots els protagonistes demostren el seu saber estar i experiència: Gloria Román Joan Manuel Gurillo, Marta Chiner, Pilar Martínez, Pepa Miralles i Joan Gadea. La resta del repartiment complix sobrada i molt adequadament el seu ofici: Manuel Climent, Vicent Domingo, Manuel Maestro, Robert Roig i Pau Vercher.

La funcional escenografia d’ Eduardo Moreno facilita els trànsits d’escena (tot i que alguna simplificació com els telers de la fàbrica confondran molts alcoians que els han viscut en pròpia pell). Victor Antón aporta magnífics ambients amb la seua il·luminació que potència la proposta al mateix temps que el vestuari d’ Alicia Navajas dona força al pas del temps i distingeix magistralment les diferents classes socials recolzat per l’ajustada caracterització de Mercedes Luján. La música de Rafel Arnal amb massa referències populars és un recull del què tots coneguem i tot i que ajuda no aporta molt i recórrer a Verdi en algun moment és excessiu.

El resultat final és remarcable davant la dificultat del repte i ben del gust del públic que fidel a l’obra d’Isabel Clara Simó va gaudir i omplir de gom a gom, el Teatre Principal.

Fotos de JUANI RUZ
error: Content is protected !!