- A més de Juana Francés, la mostra reunix obres d’Esther Gatón, Elena Lavellés, Menhir, Daniel Ortega, Miguel Sbastida, Julia Varela i Laia Ventayol inspirades en les morfologies del sòl i les seues problemàtiques.
El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) presenta la mostra ‘Memòries del sòl’, una proposta col·lectiva que revisita l’informalisme de Juana Francés a través de l’obra d’artistes contemporanis. Prenent com a fil conductor quatre obres de Francés que mostren la seua evolució creativa, Esther Gatón, Elena Lavellés, Menhir, Daniel Ortega, Miguel Sbastida, Julia Varela i Laia Ventayol exhibixen treballs inspirats també en els efectes de l’ésser humà sobre la superfície terrestre i en les problemàtiques del sòl.
La secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, ha presentat l’exposició acompanyada pel director gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), Nicolás Bugeda; per la comissària de la mostra, Núria Montclús, i per alguns dels artistes representats.
Alonso ha posat en valor l’obra de Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) i ha destacat que «no va ser només l’única dona integrant del grup El Paso (1957), com habitualment se la coneix, al qual va pertànyer junt amb Manolo Millares, Antoni Tàpies o Antonio Saura. Va ser una de les artistes espanyoles més importants del segle XX, que va participar en les cites artístiques internacionals més rellevants del moment».
La secretària autonòmica ha afegit que «una de les millors maneres de retre homenatge als nostres artistes és observar la influència que la seua obra ha tingut en les generacions actuals de creadors i creadores, i eixe és el fonament d’esta exposició».
Així mateix, Alonso ha assegurat que «‘Memòries del sòl’ ens permet establir un pont entre l’art de la segona mitat del segle XX a Espanya, a través de l’obra de Juana Francés, i la creació contemporània, així com reconéixer com la preocupació pel nostre entorn ambiental, que ja formava part de l’estètica de l’artista alacantina, continua plenament vigent hui amb les tècniques i els llenguatges de la contemporaneïtat».
Per la seua part, la comissària de la mostra ha assenyalat que «la consciència del nostre impacte sobre la Terra i de la seua temporalitat geològica no sols fa que ens replantegem les nostres maneres de viure, sinó que també ens porta a reconsiderar el paper del sòl com un espai en constant mutació, viu i contenidor de futures memòries del present».
‘Memòries del sòl’ investiga com, en les pràctiques artístiques contemporànies, la superfície terrestre és presa com a font creativa d’on afloren noves realitats i imaginaris possibles vinculats a l’existència humana.
Segons Montclús, «ens trobem davant d’un nou ressorgiment de la matèria que podríem comparar amb un informalisme revisitat i expandit. Però, a diferència de Manolo Millares, Antonio Saura, Antoni Tàpies i altres grans artistes de l’informalisme, les pràctiques actuals no se centren tant en l’expressió d’un jo existencial, sinó en la seua condició d’agent ecològic, geològic i polític».
En este sentit, estes noves materialitats ressonen especialment amb l’obra de Juana Francés, que va saber reconéixer i resituar la matèria en el seu context. «Allò que Juana va fer i va plasmar en alguns escrits dels anys cinquanta i seixanta era la idea que la matèria s’expressa per si mateixa, de l’agència de la pròpia matèria, que és precisament el que transcendeix en les pràctiques artístiques contemporànies», ha expressat la comissària.
L’exposició proposa un diàleg entre l’evolució de la pràctica d’esta artista alacantina del segle XX i les creacions de diversos artistes actuals, amb la finalitat de presentar una anàlisi comparada de les estètiques i els relats que emanen del sòl contemporani.
Segons Núria Montclús, «les obres reunides prenen com a punt de partida les morfologies del sòl, les seues problemàtiques i les possibilitats oferides pels components que el configuren —minerals, fòssils, residus i plastiglomerats— per a construir i desconstruir identitats i narratives del present, del futur i del passat».
Juana Francés com a referent
L’evolució de la pintura de Juana Francés marca l’inici i el final de l’exposició i, al seu voltant, es disposen les diferents propostes contemporànies que reflexionen sobre l’extractivisme, les seues repercussions socials i polítiques, la idea del residu contemporani o plantegen nous imaginaris de reconciliació amb el planeta.
La mostra s’inicia amb les peces ‘Composición nº 2’ (1960) i ‘Sin título’ (c. 1960), pertanyents al període en què Juana Francés introduïx la superfície terrestre en el quadre per mitjà de l’arena.
La instal·lació de Laia Ventayol reflexiona sobre el valor simbòlic que poden tindre les pedres manufacturades en la construcció, que definixen llocs de pertinença. Per la seua part, Elena Lavellés mostra un conjunt de treballs en què aprofundix en les activitats humanes ocultes a les principals zones extractives de petroli, or i carbó.
Al mateix temps, l’obra de Menhir aborda el procés de recol·lecció de la sal com una pràctica meditativa i explora les múltiples capes simbòliques que este mineral ha acumulat al llarg del temps.
L’obra ‘Tierra de Campos’ de Juana Francés introduïx el públic en la segona sala, on la terra dona pas a la incorporació, en la seua obra, de fragments de diferents materials de construcció.
En este àmbit s’inscriu l’obra de Miguel Sbastida, que gira al voltant de l’actual geologia mutant de l’estuari de Bilbao, resultat del passat industrial de la ciutat. En el cas d’Esther Gatón, són els residus plàstics els que transformen el paisatge.
Finalment, Juana Francés es va submergir en una incessant recerca expressiva de la seua preocupació per la incomunicació humana derivada de la tecnologia moderna, com es pot apreciar en l’obra ‘Ser y ecología’ (1971).
En relació amb esta peça, es presenten els treballs de Daniel Ortega, que partix dels residus que deixaran dispositius quotidians de la nostra època, com ara els telèfons mòbils, i, en el cas de Julia Varela, de les pantalles de plasma.
