- El retrat de Madeleine de L’Aubespine, de J. Decourt, i L’enterrament de Crist de S. Barabino s’incorporen a la col·lecció permanent del MuBAV.
- Els quadros s’exposen en la nova sala amb altres 14 obres mestres de la pintura europea flamenca, italiana i espanyola
El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) ha presentat este dimarts la nova instal·lació museogràfica de la sala de la col·lecció permanent dedicada al manierisme europeu.
La nova sala, situada en la planta baixa del museu, està conformada per setze pintures de reconeguts artistes representants del manierisme, tendència que es va consolidar a Europa durant les dècades centrals del segle XVI. La pintura flamenca, italiana i espanyola es donen la mà en esta nova sala.
D’estes, dos es presenten per primera vegada al públic després de la seua recent adquisició per a formar part dels fons públics del centre. És el cas de L’enterrament de Crist de Simone Barabino; i el retrat de Madeleine de L’Aubespine del francés Jean Decourt, les dos adquirides per la Generalitat en 2024 per al museu. Esta última, a més, ha sigut recentment restaurada per l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+i).
En la nova sala, que ja pot ser visitada pel públic, les noves peces conviuen amb altres de la col·lecció del museu, entre les quals destaquen els retrats de la família Vic fets per Antonio Stella, el Sant Pere de Michel Coxcie, el retrat de Leonardo Argensola d’Antonio Ricci, el Sant Joan Baptista d’El Greco, el Calvari d’Adriaen Thomasz Key o l’Adoració dels pastors de Marten de Vos.
Durant l’acte de presentació, la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar, ha indicat que “el Museu de Belles Arts de València creix en qualitat de manera sostinguda gràcies a l’intens treball i el suport institucional”.
Tébar ha subratllat que la nova sala dedicada al manierisme és “una excel·lent mostra de les diferents tendències que van animar la pintura europea de la segona mitat del segle XVI”, amb la qual es posa “a la disposició del públic valencià una part fonamental del nostre patrimoni cultural”.
En concret, respecte a les obres adquirides ha apuntat que amb la seua incorporació a la col·lecció permanent “el Museu de Belles Arts de València continua construint la seua vocació de pinacoteca de rellevància internacional, avança en l’execució del pla museològic de la institució i insistix en el seu camí cap a l’excel·lència”.
En este sentit, ha explicat que la instal·lació “dona compte així del creixement recent dels fons del Museu de Belles Arts de València, fonamentat en la recuperació del patrimoni propi, cas dels retrats d’Antonio Stella i Antonio Ricci; les noves adquisicions, com les obres de Jean Decourt i Simone Barabino; i les donacions i llegats, com les pintures d’Adriaen Thomasz Key o Marten de Vos”.
Per la seua part, el director del Museu de Belles Arts de València, Pablo González Tornel, ha afirmat que el museu del futur “ha d’assentar-se sobre obres mestres de la història de la pintura” i ha assenyalat que el Belles Arts “creix en qualitat científica i projecció internacional gràcies al diàleg entre el local i el forà”.
Com a exemple d’això, ha fet referència al retrat de Madeleine de L’Aubespine de Jean Decourt que constituïx “una de les millors mostres de l’art francés del segle XVI a Espanya”.
El manierisme, un estil europeu
El manierisme se sol entendre com la generalització d’una determinada manera de pintar o esculpir, una maniera, que es va consolidar en els diferents estats europeus durant les dècades centrals del segle XVI.
El terme va sorgir a partir de Giorgio Vasari i la publicació de les seues Vides, que van marcar l’art de Rafael, Leonardo i Miquel Àngel com a cúspide de la història de l’art occidental i model a imitar per la resta d’artistes.
La refinada maniera dels mestres de l’alt Renaixement es va difondre ràpidament a Europa a causa de diferents conjuntures històriques com l’interés per l’art italià de Francesc I de França, el Sacco de Roma en 1527 que va produir una diàspora de pintors, o l’apogeu de la imatge imperial de Carles V de Habsburg.
La centralitat de la pintura florentina i de la ciutat de Roma com a domicili de les arts no ha d’ocultar que, a pesar del que va afirmar Giorgio Vasari, el manierisme internacional no s’explica només a través de l’art de la Toscana.
En la configuració de la pintura religiosa del segle XVI va ser fonamental el classicisme monumental associat amb la pintura romanista i la figura de Miquel Àngel. No obstant això, el progressiu fiançament de la contrareforma catòlica va promoure l’emotivitat i els afectes i va generar, cada vegada més, un art emocional moltes vegades ple de patetisme.
Igualment, el retrat cortesà mai va perdre la seua connexió amb la pintura de Flandes, caracteritzada pel realisme i la pinzellada minuciosa. No obstant això, va ser la figura de Tiziano, amb el seu domini del colorit i la seua ponderada combinació de naturalisme i majestat, qui va establir les bases del retrat d’aparell en l’Edat Moderna.
