GABINETE DE DIBUJOS EXPONE «RETRAT DE L’ARTISTA COM A MÀQUINA» DE IGNACIO GARCÍA SÁNCHEZ

Retrat de l’artista com a màquina
Fins a hui encara era necessari un cert treball manual, però a partir d’ara l’aparell funcionarà completament a soles.
—Franz Kafka
Imaginen-se una màquina capaç de produir el que intueix.
—Yuk Hui
La nostra relació amb la tecnologia és tan ambivalent com la que mantenim amb el concepte de treball: pot alliberar-nos de les limitacions biològiques i de l’entorn, però també alienar-nos, fent-nos dependents de dinàmiques que arriben a regir el nostre comportament amb més severitat que qualsevol cicle natural. Una mateixa màquina pot servir com a eina de control i al mateix temps d’emancipació. Desentrellaçar ambdues vessants a sovint només és possible una vegada els seus efectes són tan obvis que semblen irreversibles.
Ja Aristòtil va intuir el potencial emancipador de la tecnologia aplicada al treball. Afirmà que l’esclavitud podria abolir-se en el cas inimaginable que arribaren a existir màquines capaces d’exercir les mateixes feines que els esclaus. Només llavors podrien aquests dedicar el seu temps a tasques més nobles. Marx, al seu Fragment sobre les màquines, plantejava que la maquinària dissenyada per incrementar la taxa de benefici dels seus propietaris podria complir propòsits més avançats socialment si estigués en mans dels treballadors.
John Maynard Keynes va pronosticar que, gràcies a l’augment de la productivitat, per al 2030 treballaríem tres hores diàries i dedicaríem la resta de la jornada a activitats més plaents. Per la mateixa època, l’escriptor de ciència-ficció Olaf Stapledon projectava un futur llunyà al qual la humanitat hauria estat totalment alliberada del treball gràcies a les màquines. En els nostres dies, part del moviment acceleracionista continua la seua aspiració de fer realitat aquest mateix somni.
Keynes encertà pel que fa a la productivitat de les màquines, no obstant això el temps dedicat al treball pels humans no s’ha reduït des de llavors sinó tot el contrari.
L’automatització, que abasta cada vegada més àmbits professionals, és percebuda pels treballadors com a una amenaça abans que com a una oportunitat. Hi ha professions més proclius a ser exercides per robots que unes altres, ordenades en llistats que s’actualitzen periòdicament. Si bé unes certes activitats rutinàries apareixen les primeres mentre que les que impliquen majors dosis d’empatia, intuïció i creativitat es troben al final, els avanços en camps com l’aprenentatge automàtic mutipliquen ràpidament les àrees digitalitzables. Al costat de psicoanalistes, filòsofs o treballadors socials, els artistes ens creiem encara irreemplaçables, el darrer baluard humà enfront de la màquina.
Al segle passat, avantguardes artístiques de diferent signe compartiren la fe en les màquines com a materialització del progrés humà. Al mateix temps que Marinetti lloava des d’Itàlia la bellesa maquínica en oposició a la del cànon clàssic, el teòric rus Borís Arvàtov advocava per integrar l’art en la producció industrial fins a fusionar tots dos camps en un mateix tipus de treball, tan bell com socialment útil.
En l’actualitat, l’“art” produït per màquines es recolza en la potència de la intel·ligència artificial per processar ingents quantitats d’imatges i recombinar-les amb unes pautes introduïdes per programadors humans. S’aconsegueixen resultats cada vegada més complexos i de vegades inquietants, encara que de moment més que com a obres d’art, caldria qualificar aquests productes com a exercicis de selecció i edició a partir d’un material predeterminat. Sembla encara improbable que un ordinador elabore per si mateix una obra tan extraordinària que vaja més enllà de les convencions del seu temps.
Però, després de tot, no podríem dir el mateix de quasi tots els creadors humans? Que no és la remescla d’impressions externes el procediment bàsic utilitzat per qualsevol artista? Els moments de ruptura radical amb el bagatge visual de l’entorn són excepcionals: la manera de treballar de la majoria dels artistes consisteix en una recombinació d’elements que de vegades pot donar lloc a alguna cosa que no es trobe en les referències originals per separat.
El que ens diferencia de les màquines són característiques psicològiques com la intencionalitat, el desig i la consciència autorreflexiva. Qualsevol procés creatiu és motivat i és inseparable d’aquestes particularitats humanes. Per fer art no n’hi ha prou amb resoldre un problema donat o aconseguir un objectiu quantificable: cada artista inventa el problema sobre el qual vol treballar.
Si les qualitats incommensurables de l’art xoquen amb els límits del pensament computacional, potser hi ha un altre aspecte important que les màquines sí puguen imitar sense necessitat de replicar les tortuositats de la nostra ment: la il·limitada capacitat de la humanitat per equivocar-se. Paul Virilio insistia que la tecnologia no pot existir sense la possibilitat d’accidents. Si acceptem aquesta idea no des d’un angle negatiu, sinó com un factor que humanitzaria les màquines, el potencial disruptiu dels errors ampliaria l’espai per a la fantasia. La incapacitat de la màquina per comprendre les motivacions i replicar els impulsos d’un artista humà podria propiciar obres fallides i irrepetibles, segurament més interessants que qualsevol còpia de l’estil d’un “gran mestre”.

Del 18 de maig a 8 de setembre de 2023

error: Content is protected !!