La galeria Set Espai d’art presenta per a Abierto Valencia 2026 l’exposició «Claro de Luz Sombra», un projecte desenvolupat per Luciana Novo (Argentina) i Javier Palacios (Sevilla, Jerez de la Frontera), treballat a distància i que es disposa amb un acurat muntatge que conjuga les obres de tots dos en una mena de llindar revelador, d’atmosfera suspesa. A partir de l’al·lusió a aquell instant sobtat en què la llum s’obri pas, a un moment de lucidesa provocat per una esquerda, quan alguna cosa s’atura en la línia d’ombra i el temps es desactiva, tots dos artistes s’acosten a l’estranyament dels símbols, a la incertesa de les formes i a la fantasia de qualsevol transició. Peces modelades en fang, minuciosos exercicis de pintura, representacions naturals i abstraccions ancestrals, herois i animals en transició, colors crepusculars i accents càlids en un fragment de cosmos obert en expansió.
1
La figura de l’arquer que llança una fletxa i després corre darrere d’ella és un símbol arquetípic present en moltes cultures ancestrals. En arribar a la seua altura, els ulls perplexos de l’arquer delaten que la sorpresa impedeix el parpelleig davant una llum que no és d’aquest món: «Totes les coses estan plenes de Júpiter» (Omnia sunt plena Jovis), diu un vers de Virgili citat per Borges, i Júpiter val també en algunes interpretacions per la divinitat. En qualsevol cas, la qüestió és poder avaluar el fenomen, l’encontre amb aquella llum rara que ens arriba en un capvespre fals, passatger, seguit per un alba igualment estranya, amb aquella llum difusa però amb ombres afilades, amb aquella suau llum perlada pautada per bandes serpentejants d’ombra que van corrent per tot arreu.
La fletxa seria l’eix sobre el qual tot s’ordena. La seua punta és una esquirla d’obsidiana.
2
L’arquer, com el centaure —venia a dir Juan Eduardo Cirlot—, suposa la reunió del que és diferent, de dues coses, de dos punts que en un precís momentum són una tercera: l’estat intermedi de mescla perfecta de dues coses alhora que assumeix una entitat pròpia i és temporalment una tercera cosa. I viva.
Una cosa així és aquesta exposició.
Ho resumiria quasi a la perfecció amb aquestes paraules d’Agustín Fernández Mallo en La forma de la multitud: en la mostra, estem davant d’«éssers a la seua manera vivents en tant que compleixen, en primer lloc, la regla bàsica de la termodinàmica dels sistemes vius, aquella per la qual un sistema obert és aquell que, a través de les seues parets i fronteres, intercanvia tres classes de materials amb el seu entorn: matèria, energia i informació, i, en segon lloc, perquè aquests intercanvis deriven de la presa de decisions autònomes en el sentit d’imprevisibles i contingents per a un observador extern, és a dir, per a nosaltres, els humans.»
I així és com succeeix el que és veritable, l’encontre, l’intercanvi, les nostres decisions. Un encontre que es produeix entre Luciana Novo i Javier Palacios des de fa temps i en episodis diferents: des de l’etapa formativa, a les aules de la Facultat de Belles Arts de València, també en el vèrtex que va ser després l’estudi compartit del carrer Dènia, i en tants altres llocs i moments que feliçment venen a coincidir ací, a alinear-se de nou.
3
La vida és l’abisme del qual, segons Hölderlin, només els déus poden escapar. Primer els déus i les deesses, si de cas després algun dels nostres herois i heroïnes. Escapar, per a què? Però, i la resta de coses? I les feres, els animals? En els primers esbossos per al seu poema Mnemósine, inacabat, el poeta anotava aquests versos: «Llarg és / el temps, s’esdevé, tanmateix / el que és veritable.»
Alguna cosa veritable: el cant dels ocells comença cada matí amb l’aurora i quasi a l’uníson en allò que s’ha anomenat el Cor de l’Alba, amb un cicle circular —evidentment— de 24 hores al voltant del planeta; el mateix cant dels ocells emmudeix de manera misteriosa abans de determinats fenòmens naturals i de catàstrofes fortuïtes, com si volgueren prestar més atenció al que ha de succeir i avisaren mentre se’n van volant, escapant en bandades de la incertesa i el perill, de l’abisme (en el cas que el reconeguen) i la meravella.
4
Goethe: «Si observem atentament el cel, ens posem a teoritzar.»
Ricardo Forriols
Universitat Politècnica de València
