‘The Flying Meatball Maker’ de Rezan Yeşilbaş y ‘Cinema Jazireh’, de Gözde Kural competeixen per la Palmera d’Or.
Després d’un exitós recorregut per festivals internacionals, les dos cintes que arriben a la Secció Oficial de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani reflecteixen la vitalitat i la diversitat del cinema turc contemporani.
El director Rezan Yeşilbaş, acompanyat de l’actriu Selin Yeninci i del productor Mustafa Dak, ha presentat ‘The Flying Meatball Maker’. En ella narra la història de Kadir, un cuiner de mandonguilles, pare de tres fills, amb un desig irrefrenable en la seua vida: volar en parapent. Per a això, haurà de desafiar la tradició, la seua família i fins i tot les condicions climatològiques adverses, com la falta de vent.
La història, que va valdre a Nazmi Kirik el premi al Millor Actor en el passat Festival d’Istanbul, està basada en un personatge real. “Aquesta història està inspirada en un senyor kurd que volia volar. La idea em va paréixer fascinant per desenvolupar un relat i fer una pel·lícula, així que vaig anar a conéixer-lo”, ha explicat Rezan Yeşilbaş. Tot i això, la pel·lícula construeix el seu propi univers narratiu: “No és la seua biografia, però construïm un món ficcional inspirat en ell”.
Les relacions familiars són un altre dels pilars del llargmetratge. Segons Selin Yeninci, “la pel·lícula parla sobre els somnis que es poden fer realitat, però també és una història d’amor, ja que l’esposa del protagonista l’aplega en el seu desig i ha d’enfrontar-se a les xafarderies”. El retrat del seu personatge, afegeix l’actriu, és també un reflex del rol de la dona al seu país: “A Turquia, cada dona ha de trobar el seu espai individual, però abans ha de tindre un equilibri amb la casa, el marit, els fills i després el seu propi lloc per a ella mateixa. L’amor és el que sosté tot això”.
Yeşilbaş ha recordat, amb emoció, que “el personatge que va inspirar el protagonista i la seua família van morir en el terratrémol de Turquia per la mala construcció dels habitatges. Era un home ple de vitalitat que ens estarà veient ara des del cel”.
Per al director, l’acte de volar transcendeix allò físic per convertir-se en una metàfora de llibertat: “El protagonista intenta una i altra vegada volar. Jo, com a director, intente volar fent cinema. Eixe sentiment compartit està en tota la pel·lícula, i de fet, tots perseguim eixe alleujament, eixa sensació d’alliberament”.
Yeşilbaş afirma sentir-se atret per les històries senzilles que amaguen profunditat: “M’encanten les històries aparentment simples perquè dins de la simplicitat sempre hi ha dificultat. M’agrada adoptar una visió objectiva, no jutjar els meus personatges. Al meu país estem vivint molts canvis i s’estan perdent tradicions, i m’agrada escriure sobre això”.
Quant al desenllaç, el cineasta defensa un final obert: “No m’agraden els punts i finals en les pel·lícules; m’agrada que el públic es quede pensant, que siga un final obert, ja que una vegada ens creem el personatge, és l’espectador qui ha d’omplir les possibilitats que aquest té de continuar”.
Conscienciar sobre la situació de les dones afganeses
Per la seua banda, la directora Gözde Kural i el productor Bulut Reyhanoglu han arribat a València amb ‘Cinema Jazireh’, una pel·lícula que aborda la història de Leyla, una dona afganesa que sobreviu a la massacre de la seua família i emprén la cerca desesperada del seu fill desaparegut. En un país on ser dona equival a ser invisible, decideix disfressar-se d’home per a poder moure’s amb llibertat. El seu viatge la porta a descobrir una xarxa d’explotació infantil que utilitza un fals cinema —el Cinema Jazireh del títol— com a tapadora per a segrestar joves i prostituir-los.
Inspirada en dues pràctiques reals de la regió —el Bacha Posh, en la qual les xiquetes són criades com a hòmens, i el Bacha Bazi o “xiquets ballarins”, en la qual menors són travestits per a ser prostituïts—, la directora busca un enfocament íntim i polític sobre la vida sota el règim talibà. “No volia contar una sola història, sinó un xicotet univers de records i resiliència. El cinema és el lloc on convergeixen eixes vides, on l’esperança encara pot aparéixer fins i tot en els llocs més foscos”, explica Kural.
La cineasta, que confessa haver passat molt de temps a Afganistan, afig: “La meua primera pel·lícula la vaig rodar a Kabul i aquesta és un reflex dels meus sentiments i emocions sobre aquest país”. El seu vincle amb Afganistan, aclareix, és “únicament com a ésser humà”: “Vaig nàixer a Turquia i allí sempre ens diuen que hem d’anar a Occident, però jo vaig decidir anar a Orient. Afganistan és un país que hem abandonat, com molts altres on hi ha guerres i és un infern per a les dones. Volia reflectir fragments d’eixes vides i destacar que hi ha esperança”.
Kural també aprofundeix en la complexitat del gènere i la sexualitat a Afganistan: “Vaig conéixer xics involucrats en el Bacha Bazi. Molts no es veien a si mateixos com a queer, només intentaven sobreviure complaent hòmens majors. Un d’ells em va dir: ‘Aquest és el meu paradís. No tinc cap altre lloc on anar’. Eixa frase està en la pel·lícula, perquè resumeix el que significa viure sense opcions”.
Quant a les dificultats del rodatge, Kural explica: “Vam rodar algunes escenes en una zona fronterera, però la major part es va filmar a Turquia. Hui dia, rodar a Afganistan és quasi impossible, no sols per raons polítiques, sinó perquè la infraestructura per a l’art ha sigut desmantellada. Ni tan sols els artistes locals poden treballar amb llibertat”.
La directora reconeix que la seua intenció va ser “transmetre significats confusos, perquè quan les coses comencen a ser opressives, la justícia ja no és justícia i les dones ja no són dones; tots intenten sobreviure. Em moc en una escala de grisos sense delimitar ni el bé ni el mal”. Amb això, afirma, busca “transmetre la idea de resistència”.
Finalment, Kural conclou que la seua pel·lícula pretén conscienciar “sobre la situació de les dones afganeses, la seua falta d’educació i de drets fonamentals, així com la pobresa generalitzada”.
‘Cinema Jazireh’ ha tingut una destacada trajectòria en el circuit internacional de festivals. Després del seu estrena al Festival Internacional de Adana Altın Koza (Turquia), la cinta va participar en la Mostra Internacional de Cinema de São Paulo (Brasil), dins de la Competició de Nous Directors. Posteriorment, va ser seleccionada en la competició oficial del Karlovy Vary.
