Del 22 de septiembre al 1 de diciembre de 2023 – VALENCIA ABIERTO
Confiscacions. 36 somnis d’una nit d’estiu és una sàtira política en imatges. Ací, com a la comèdia de Shakespeare a la qual s’al·ludeix, on res és el que sembla, es veu que els desitjos són canviants, i hi ha també un joc, però no és d’identitats sinó de temps. Tania Blanco imagina gràficament —gràcies a fondre o solapar logotips de hui i cartelleria d’un temps pretèrit—, les confiscacions d’algunes de les més poderoses i cotitzades empreses espanyoles (les què pertanyen a l’IBEX 35, acrònim d’Ibèria Index, i una cadena de supermercats). Evoca una història real, i planteja la seua impossibilitat present. A l’Espanya dels anys trenta i la guerra civil, quan el Ritz, tal qual, va ser un menjador popular, les col·lectivitzacions de terres, empreses i edificis, l’autogestió obrera i les economies col·lectives van ser una realitat revolucionària.
Deia Kropotkin a La conquesta del pa, que si una societat aspira a assegurar allò necessari a tots els seus membres, es veurà obligada a apoderar-se de tot l’indispensable per produir: sòl, màquines, fàbriques, mitjans de transport… Doncs exactament això, o tot el contrari.
Perquè sembla que ja se’ns ha passat el temps, o potser la imaginació està adormida, o les forces van molt justes, i discutir hui la propietat privada, o somiar col·lectivitzacions, queda per al món de la representació —de la representació teatral o artística, no de la política, que és aquest altre teatre, com el mateix «theatrum mundi», que ja no és capaç ni de anomenar algunes coses—. El que des de fa temps sí que fan bé, i amb obstinació, els governs, és just el contrari, és a dir agarrar el que és de tots i donar-li’l a uns pocs, això sí, com quan les confiscacions, també en nom del bé comú. Així que hui imaginem les
col·lectivitzacions com un disbarat utòpic, un somni inversemblant, i les privatitzacions des del dogma de l’eficàcia empresarial —així ens va als pobres—. Serà que les elits tenen raó i els seus interessos particulars són el millor per a tots. Però per si de cas la cosa fós possible, o almenys pensable, o poguérem imaginar, Tania Blanco ens proposa triar quines tres empreses urgiria col·lectivitzar ( d’ací ve que estiguen per ací cadires , taules i urnes) i ella, com a bona amanuense, ho farà, no realitat, què no és possible, però sí representació.
Tania Blanco, generant a sovint un joc de confusió històrica, i un artifici visual, investiga, a través de l’apropiació, l’alteració, o les recreacions de documents o d’imatges concretes i quotidianes, la funció i l’ètica de la imatge, el seu valor com a dada visual i el seu poder simbòlic en la construcció de la veritat, la ideologia o les narratives hegemòniques. Ja siga per mitjà de la crítica a la monarquia, al control polític de la informació i la veritat, i allò què podríem dir les «tanatoindústries» (l’agroquímica, l’armanetística, l’alimentària …), qüestiona, des de fa temps, els límits i les contradiccions de la democràcia política com a
instrument de representació, i de la democràcia social com a eina per a la justícia, i posa en qüestió les lògiques sense ètica del desenvolupament tecno-industrial propi del capitalisme contemporani, on el benefici econòmic immediat s’imposa com a veritat i única fi sobre o contra qualsevol criteri de justícia social d’igualtat, de respecte per la vida.
Nacho París. València, juliol de 2023
