A LA LLOTJA DE SANT JORDI D’ALCOI ES POT VISITAR L’EXPOSICIÓ «OBRA RECENT · ANTONI MIRÓ»

A LA LLOTJA DE SANT JORDI D’ALCOI ES POT VISITAR L’EXPOSICIÓ «OBRA RECENT · ANTONI MIRÓ»

ALCOI, Nou Cicle d’exposicions.  Centre Ovidi Montllor. Susanna Alemany.  Casa de Cultura. Ximo Canet.   Llotja Sant Jordi, Antoni Miró. Desembre 2021 – gener 2022

Com diu el crític d’art  JOSÉ LUIS ANTEQUERA, a la presentación del catàleg “Antoni Miró actua com un telegrafista invisible i solitari, emetent art a l’instant des d’un extrem del globus a l’altre, en una espècie d’esperanto artístic comprensible per a totes les llengües a la recerca de la universalitat estètica perquè el tema no li és indiferent, no és un ull innocent que pinta un feix de llenya sense saber el que és, com Courbet.

Al contrari Miró sap molt bé dirigir l’espill cap a la realitat, que no és viscuda en primera persona, així obté el seu réflex amb el mirall ,el qual és traslladat a la imatge, en un procés en el qual incorpora el que veu al que sap i retorna allò que elabora a la societat per a participar en la creació d’un estat d’opinió. Pensa en local però actua en global, no és un artista amnèsic allunyat de la societat, observant des de la butaca el declivi de la civilització, Miró no pensa en els objectes i els éssers, sinó que els percep des de la realitat amb totes les seues formes i emprant un sofisticat i metòdic aparell tecnològic exhibeix el missatge de les seues obres al voltant del món.

El signe de Miró no és lingüístic perquè no exposa i expressa, sinó que visualitza i no és condicionat per una intricada semiòtica, sinó pel llenguatge natural de la imatge, que creua el globus d’un extrem a l’altre de manera simultània si vol, perquè la mirada és el llenguatge, no hi ha intermediaris i el contingut primer del signe denota la resta de manera manifesta, sense equívocs.

Antoni Miró ja ha deixat arrere el simbolisme pop de la dècada dels huitanta (recordem El Misteri republicà o Psicoanàlisi de la pintura) i les seues reelaboracions de Pinteu Pintura. Entrada ja la tercera dècada del segle XXI, gira el seu mirall cap a una obra de llenguatge plàstic internacional, allunyat com de costum de l’art conceptual amb un missatge recognoscible per qualsevol raça, religió o estat social.

Sense deixar mai abandonats als col·lectius socials que lluiten contra les injustícies i la corrupció, (Mani-festa) ni el món de la cultura (Personatges) Miró s’endinsa en altres àmbits personals amb la sèrie Costeres i Ponts, que pren l’encàrrec d’exercir de dura pedra de carreu en un homenatge a la ciutat que el va veure nàixer i créixer.

Pedres, formigó i ferro que dona pas a la carn mòrbida de Havana i Nus i Nues, on la dona té un importància central en aquestes sèries d’obres iniciades a partir de 2012 i en un joc de tipologies arquetípiques la base de les quals se sustenta en les deesses gregues que actuen com a pantalles de projecció de l’inconscient; exclou l’artista dues tipologies de dona, la dona Persèfone que habita el món subterrani de les experiències ocultes i místiques (tractada pels simbolistes com Romero de Torres i Franz von Stuck,) o la dona Hera, la del poder mundà (Madrazo i Wintherhalter)

En les últimes sèries, no obstant això, Miró capta en l’espill la dona Artemisa, atlètica i aventurera en el Vol del Gat amb Sol Picó així com en la sèrie Mani-festa amb les dones activistes anònimes. Aquest agitador cultural no deixa d’obtindre, d’una manera o una altra, el reflex especular de la dona, en la sèrie Personatges, on ressalta i denota la importància de la dona Atenea, culta, intel·ligent i civilitzada, també reflecteix en paral·lel una obra femenina introspectiva provocativa en Suite Havana i els seus Nus i Nues i aquestes obres no són més que una immersió en el món de la dona Afrodita d’inspiració artística basada en els aspectes de sensualitat ,bellesa i sexualitat amb certes derivacions cap a la tipologia sicalíptica de la dona fatal .

Antoni Miró persisteix en la paradoxa, refugiat en la seua Arcàdia particular, a l’abric del món, es relaciona amb ell a través de reduïdes tertúlies i voluntàriament reclòs intramurs, pinta el món extramurs. Viu envoltat de paisatge però no és pintor de paisatges i encegat per la llum del dia, prefereix el silenci de la nit.

Antoni Miró, l’artista paradoxal però gens contradictori i molt segle XX, és el que ens ofereix ara les seues últimes creacions a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi”.

error: Content is protected !!