L’ORDIT EXPANDIT DE MÓNICA JOVER A LA GALERIA ESPAI NIVI COLLBLANC

L’ORDIT EXPANDIT DE MÓNICA JOVER A LA GALERIA ESPAI NIVI COLLBLANC


Quan Rosemarie Trokel va teixir la peça Cogito, Ergo sum en una bufanda o quan Isa Restheiner va brodar lletres de l’alfabet fenici en una sèrie de rectangles de lli, es van reconsiderar per primera vegada, tant irònica com poèticament, les tradicionals labors femenines vinculades a l’artesania i el brodat. Alguns artistes, han considerat la pràctica tèxtil com un punt de referència en els seus treballs tal com el demostren les extraordinàries peces de Teresa Lanceta, els treballs de cotó de Asger Jorn o els tapissos de Joan Miró.


En les obres de Mónica Jover (Alcoi, 1974) res està totalment inclòs; són peces en espera d’aconseguir un contenidor al qual s’adaptaran com un guant, s’adheriran com una segona pell, perquè uns feixos de fils s’escapen de la capa pictòrica per a colonitzar uns territoris que fins ara els eren aliens, canviant
d’aquesta manera la coordenada espai temporal de les seves finestres verdes des de les quals uns fils criden, surten del quadre, s’escapen i s’expandeixen al seu voltant. Els seus Jardins apedaçats, grimpen, van més enllà de la cantonada o vèrtex de la sala. Els seus Jardins verticals evoquen les claraboies o finestres de l’espai de Espai Nivi i els traspassen, vessant el seu verd pel sòl qual llengua de molsa o gespa. Els seus Tòtems i fins a les seves finestres «vitaminades» a manera de trompe l’oeil (per cert, d’un rigor colorista que ens retrotreu als tapissos de Miró replets de vermells, blancs, blaus, grocs o negres), venen a ser com a maneres d’estar o viure en l’espai.

Jover realitza un rigorós tibat de fils fins a formar insòlits plans arquitectònics com a camps de color, de vegades fins i tot amb gradients que van del verd vibrant al rabiós groc cítric. Tot això dona una potent sensació de frescor, de bosc verd on se sent el murmuri l’aigua d’un rierol pròxim.

Les peces de Mónica Jover ens conviden a una refrescant mirada ecològica. Els paisatges interiors de Jover són els nostres paisatges d’ànima, la seva terra és la terra que trepitgem i la seva llar sempre és aquell on són portats. Sense oblidar que la seva obertura a l’entorn és aquella finestra albertiniana que s’expandeix i ens connecta amb la clorofil·la de la vida.

Silvia Tena, Comissària

error: Content is protected !!