LA VELOCITAT D’UN ARBRE de Mónica Jover Calvo
Shiras Galería inaugura la temporada el pròxim 18 de setembre amb La velocitat d’un arbre, la primera exposició individual de Mónica Jover Calvo a la Sala Principal de la galeria, en el marc d’Abierto Valencia 2026. El projecte reuneix 15 obres i una obra-instal·lació central, a través de les quals l’artista ens proposa una reflexió estimulant sobre el temps, la creació i la necessitat de recuperar una relació més pausada amb els processos de transformació.
En La velocitat d’un arbre, Jover (Alcoi, 1973) aborda el temps des de l’experiència física i pausada del fer. La pintura, el teixit i el treball manual es converteixen en eines per explorar altres maneres d’experimentar la duració. Davant d’una contemporaneïtat dominada per la rapidesa i la immediatesa, l’artista reivindica l’acte de crear com un espai d’atenció, en què el procés adquireix un valor propi.
L’exposició posa així en valor aquells procediments que exigeixen espera, constància i dedicació. La pràctica artística es planteja com un exercici de permanència i observació, on xicotets gestos, a través de la seua repetició i acumulació, adquireixen una dimensió molt més gran.
El fil ocupa un lloc fonamental en aquest procés. Incorporat a la pintura, introdueix una dimensió espacial i tàctil que transforma la percepció de la superfície. Cada recorregut del fil fa visible el temps, el moviment i la decisió implicats en la construcció de l’obra, convertint el gest manual en una part essencial d’aquesta.
Així defineix l’artista la instal·lació central de La velocitat d’un arbre:
«L’obra parteix d’una reflexió sobre els cicles de set anys descrits per Rudolf Steiner, entesos com a ritmes de transformació d’allò exterior cap a allò interior. A partir d’aquesta idea propose el “septenni del jardiner” (49–56): un moment de la vida en què créixer pot deixar de significar expansió per convertir-se en profunditat.
El jardiner representa una nova relació amb el temps: ja no es tracta de conquerir, acumular o accelerar, sinó de cultivar, cuidar, observar i esperar. Com l’arbre, l’ésser humà continua creixent, però canvia la direcció: mentre les branques s’estenen, les arrels s’endinsen. La instal·lació porta aquesta idea a l’espai. Els fils s’estenen com arrels i connexions, fent visible un temps que normalment roman ocult. L’obra creix lentament, com un arbre, i proposa a l’espectador experimentar una altra escala temporal».
Des d’aquesta perspectiva, créixer no significa únicament expandir-se, sinó també desenvolupar arrels. El jardí apareix com un territori de paciència, observació i cura, on el resultat roman inseparable del temps dedicat al seu desenvolupament. Aquesta concepció travessa igualment les obres, construïdes mitjançant la reiteració d’accions aparentment senzilles que, acumulades, generen estructures complexes.
Pintar i teixir es converteixen així en maneres de registrar una experiència. Les obres contenen les hores de treball, les decisions i les variacions pròpies d’un procés manual. El temps deixa de ser únicament un tema per convertir-se en una dimensió material de les peces: és present en les seues capes, en la seua construcció i en la repetició de cada gest.
Aquesta evolució en el llenguatge de Mónica Jover ha sigut assenyalada pel crític Javier Díaz-Guardiola, qui descriu el paper que el fil ha anat adquirint progressivament en la seua pràctica artística:
«Aleshores, el fil es va transformar en element d’unió. I en un canvi de processos, i això va succeir a Tejiendo futuro, per a l’Institut Tecnològic d’AITEX, institució que, curiosament, investiga processos tèxtils, aprofundint en les característiques del teixit; aquest material va servir per primera vegada per entrellaçar llenços. Les propostes posteriors ja trencarien els “paisatges” representats en la superfície del quadre, s’hi incardinarien conformant una mena de tèxtil i l’expandirien, dotant així fins i tot de llibertat el material, que deixa de ser “pinzellada” per establir-se com una fràgil estructura projectada en l’espai, a la recerca de l’arquitectura del lloc, contra la qual xoca o en la qual se sosté. La dualitat resultant, en què no se sap què és pintura i què és tapís, va començar a transformar la superfície pictòrica en teixit, un quadre que es construeix sobre un llenç que no deixa de ser un suport tèxtil més.»
En La velocitat d’un arbre, aquesta investigació adquireix una nova dimensió vinculada a l’experiència del temps. La pintura s’entén com un espai en transformació i el fil com un element de connexió, extensió i construcció.
L’exposició convida a aturar la mirada i a reconsiderar la nostra relació amb la duració. Com un arbre, les obres es desenvolupen gradualment, a través de capes, gestos i repeticions. El seu creixement no respon a la lògica de la immediatesa, sinó a un procés sostingut. En aquesta lentitud resideix una de les claus del projecte: comprendre el temps no com un obstacle per a la creació, sinó com allò que permet que la matèria, l’obra i la mateixa mirada es transformen.
Amb una trajectòria expositiva desenvolupada des de l’any 2000, Mónica Jover ha presentat el seu treball en nombroses exposicions individuals i col·lectives en museus, centres d’art i galeries d’àmbit nacional. La seua trajectòria ha sigut reconeguda amb diversos premis, com ara el recent Primer Premi de la IV Biennal de Pintura Isabel Comenge (2025), i la seua obra forma part de destacades col·leccions públiques i privades, entre aquestes les de l’IVAM, el MUA, la Fundació Mutua Levante, la Diputació d’Alacant i la Universitat Politècnica de València.
POLLINATIO
Leticia Martínez Pérez
Espai Refugi
A la Sala Refugi, l’artista Leticia Martínez Pérez (Saragossa, 1984) presenta la seua nova exposició, titulada Pollinatio, en col·laboració amb la residència artística CeramicRes, en el marc d’Abierto Valencia 2026.
L’artista explora allò ridícul en l’interstici entre la cultura noble i la vernacla. Interessada per les friccions entre tradició i modernitat, s’apropia de pràctiques artesanals, del món de la moda i del disseny. A través de l’escultura, la pintura tèxtil i la instal·lació, crea un univers burlesc i oníric íntimament vinculat amb la realitat. Amb una dimensió sensual i exuberant, el seu treball combina l’antropomorfisme, objectes quotidians, pentinats i vestits per inventar famílies o comunitats efímeres que imaginen les metamorfosis d’un món per vindre.
Pollinatio pren el seu nom del terme llatí que designa el procés de pol·linització: el desplaçament de matèria i vida d’un organisme a un altre. Però aquest procés també transmet informació; el pol·len és portador d’un codi genètic. Aquesta idea de transmissió es trasllada ací al procés creatiu: els motius orgànics funcionen com a vectors d’informació visual, els colors, les formes, els gestos i els codis dels quals reapareixen transformats d’una peça a una altra, ja siga sobre seda o sobre ceràmica. A Pollinatio, l’exposició es planteja com un ecosistema en què les obres no romanen aïllades, sinó que es modifiquen i adquireixen nous sentits en contacte amb les altres. La contaminació es converteix així en un procés fèrtil: cada peça rep, transforma i transmet elements, establint una xarxa de relacions i mutacions.
Transitant entre la figuració i l’abstracció, les estructures orgàniques apareixen com a font i referència i, al mateix temps, com un territori estrany: allò recognoscible es barreja i s’altera sota noves formes. Són organismes híbrids que apareixen i desapareixen davant els ulls de qui els interpreta, com si travessaren un estat continu de metamorfosi. El reconeixement i la incertesa conviuen en un mateix espai visual.
En les seues delicades i sensuals pintures sobre seda, Leticia Martínez Pérez juga amb els codis associats a la feminitat i amb les formes de la natura, que, mitjançant la simetria i els seus propis processos pictòrics, esdevenen monstruoses. Les imatges oscil·len entre el grotesc i l’elegant, el gràfic i el punk, evocant criatures misterioses que podrien haver eixit de pel·lícules o dibuixos animats japonesos dels anys noranta, referents de la infància de l’artista.
En les ceràmiques, l’artista treballa amb la tècnica japonesa Nerikomi, tenyint la pasta amb òxids i pigments per crear superfícies marmolades i motius repetitius. Les peces, modulables i assemblades a partir d’elements que es combinen durant el procés de taller i de muntatge, traslladen a la matèria ceràmica aquesta mateixa lògica de repetició, desplaçament i transformació.
Així, la seda i la ceràmica no funcionen com a llenguatges independents, sinó com a territoris permeables. L’exposició es construeix en aquest trànsit, com una xarxa en expansió on cada obra conté la possibilitat d’una altra. No circulen imatges, sinó possibilitats.
Leticia Martínez Pérez treballa entre Saragossa, Madrid, Normandia i París. Ha desenvolupat la seua carrera a escala europea, exposant en centres d’art i espais expositius com la Collection Lambert d’Avinyó, la Fondation Fiminco i l’Académie des Beaux-Arts de París, l’Artothèque de Caen i el SHED de Normandia, La Vallée de Brussel·les o l’Spatiu Intact de Cluj-Napoca. També ha participat en nombroses residències artístiques, entre les quals destaquen la Casa de Velázquez de Madrid o la Cité internationale des arts de París. Actualment, desenvolupa un projecte d’investigació i creació per a l’AACC Pablo Serrano, a Saragossa.
Així defineix Sara Joudi, directora artística de Shiras Galería, els projectes:
«Les dues propostes de Shiras Galería per a Abierto Valencia 2026 parteixen del treball manual i d’un profund domini de tècniques depurades, portats a un llenguatge plenament contemporani. Són dos llenguatges plàstics molt diferents, desenvolupats per dues dones artistes amb una mirada personal i recognoscible, que conviden l’espectador a aturar-se i a descobrir diferents maneres d’observar i entendre el món».
