Producció Companyia Teatre Micalet
Teatre Micalet – Valencia
Per: Vicent Vila, autor i director teatral
FOTOS DE SANTIAGO CARREGUI
¿RENUNCIAR A UNA TRADICIÓ?
Com cada any per aquestes dates, tornen els llums als carrers, les nadalenques, els dolços i menjars familiars, els regals sense trellat, els anuncis de colònies i un munt de tradicions com ara El cant de la Sibil.la, el Betlem de Tirisiti, el Retaule de Nadal… i altres esdeveniments que, any rere any, s’han fet un lloc d’obligada visita.
Fa poc de temps, només des de l’any 2017, ha anat consolidant-se un nou costum que comença a ser-nos familiar: l’espectacle de la Companyia Teatre Micalet Nadal a casa els Cupiello…
Però malauradament se’ns anuncia que aquesta ocasió és l’última vegada que es representarà i l’any que ve haurà passat a la història!
No importa que la proposta siga un altre encert de la Companyia Micalet, ni que Joan Peris, Pilar Almería, Toni Sancho, Isabel Requena i alguns més hagen creat una obra mestra de la comèdia popular a partir de l’obra d’Eduardo de Filippo, ni les critiques aparegudes, ni la resposta del públic… Alguna cosa fa que hagen decidit trencar aquesta tradició encara emergent però pràcticament consolidada.
És clar que no tinc cap autoritat per a fer-ho, però demanaria que es fera un esforç per a continuar i consolidar aquesta incipient tradició. He parlat amb molta gent que “encara no l’han vist, però que la volen veure, que senten que han d’anar… Que estan perdent-se eixe costum nadalec…”
És evident que la distribució escènica del muntatge requereix un gran esforç tècnic per part de la companyia, però de segur que els responsables sabran portar-la a un espai més tradicional que exigisca menys treball, si és que eixe és el problema…
La resta del comentari me’l puc estalviar, ja que tot s’ha dit: Una proposta brillant, amable, divertida on tots els implicats estan brillants. El repartiment format per Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Bruno Tamarit, Ximo Solano, Diego Ramírez, Miguel Seguí, Carla Almeria, Laura Sanchis i Héctor Fuster,
sòlid, ben consolidat i equilibrat és magnífic amb les seues diferències generacionals ben marcades. És clar que els protagonistes tenen més oportunitat per a lluir-se i cal destacar a Pilar Almería, l’infalible Josep Manel Casany i especialment a Bruno Tamarit que broda un personatge ple de matisos i credibilitat.
Fet d’encàrrec soluciona amb habilitat els espais a resoldre i destacaria el treball d’Héctor Fuster no sols com a ajudant en la direcció sinó també “a l’ombra”, darrere l’escena.
Una llàstima que perdem aquesta obra mestra de la comèdia popular que no sols la trobaríem a Nàpols sinó també a la nostra València de la mà d’un altre Eduard, el mestre Escalante autor de nombrosos sainets en la línia d’aquesta comèdia brillant d’Eduard de Filippo.
