Exposició al Museu d’Art Sacre de Terol. Juny-setembre 2026, comissariada per Pedro Luis Hernando i Joan Feliu. Del 18 de juny al 20 de setembre. Museu d’Art Sacre de Terol (Plaça del Venerable Francesc d’Aranda, 3)
Inauguració: 18 de juny a les 19 h.
1. Tindre part en la naturalesa divina (2 Pere 1:4-10)
«Com que totes les coses que pertanyen a la vida i a la pietat ens han sigut donades pel seu poder diví, mitjançant el coneixement d’aquell que ens va cridar per la seua glòria i excel·lència, per mitjà de les quals ens ha concedit precioses i grandíssimes promeses, perquè per elles arribàreu a ser participants de la naturalesa divina, havent fugit de la corrupció que hi ha al món a causa de la concupiscència».
La naturalesa humana és allò que ens fa ser nosaltres mateixos; és la suma total de qualitats que ens definixen, el caràcter inherent d’una persona i allò que constituïx la seua individualitat. Són molts els artistes contemporanis que han seguit eixe fil invisible que unix el mite amb la raó, l’ànima amb el seu propi espill; que han traçat un viatge cap al centre mateix de la consciència humana en un intent de comprendre eixe ésser que va aprendre a pensar-se a si mateix. Es tracta d’obres que reflexionen sobre l’espiritualitat de la naturalesa, del món, de la llum i de la creació. No oferixen certeses, sinó revelacions. No ensenyen: convoquen.
Fernando Zóbel, Playa bordeada… remanso, 1971.
En les seues obres, Fernando Zóbel (Manila, 1924 – Roma, 1984) explorava sovint temes espirituals i filosòfics, expressant la recerca de la transcendència i la connexió amb allò diví, especialment a través de la contemplació de la naturalesa. Estes indagacions aportaren una profunditat i un significat especials a les seues pintures abstractes.
Lariña (Pere Ribera), Espera miraculosa, 2016.
Pere Ribera (la Vall d’Uixó, 1958) va crear en 2015 Lariña, un alter ego al qual dota de caràcter heterònim —amb biografia pròpia— i rol de fill. Lariña aborda qüestions al marge de la trajectòria més coneguda del pare. Pere Ribera sempre ha sigut un activista vinculat a la recerca de la convivència —ha coordinat, per exemple, els Encontres Internacionals d’Art i Pau al Museu de la Pau de la Vall d’Uixó i al Museu de la Pau de Guernica—, convençut del paper de l’art i la cultura com a ferramentes clau per a la sensibilització i la transformació social.
Joan Miró, Suite Barcelona, 1973.
La relació entre les obres mironianes i els seus símbols posa de manifest la naturalesa espiritual dels seus continguts, obrint un camí cap a la investigació de la vessant mística del pintor. En Miró (Barcelona, 1893 – Palma de Mallorca, 1983), el pes de l’ascètica en el seu treball —i també en la seua vida— és fonamental. No es pot entendre de cap manera el seu art sense la influència de les seues habituals i variades lectures religioses.
Pablo Picasso, La Grande Maternité, 1963.
Les imatges i temes d’inspiració cristiana, com ara el colom, les escenes familiars devotes o la maternitat, apareixen de manera recurrent en l’obra de Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, 1973). Tot i que l’artista era conegut pel seu ateisme i la seua simpatia pel comunisme —l’obra que presentem pren com a model la pintura sobre paper que regalà a Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista Francés—, el cert és que la seua formació i les experiències primerenques influïren en la presència constant d’allò religiós al llarg de les seues diferents etapes creatives.
2. Benaurats els qui patixen (Mateu 5:10)
«Benaurats els qui patixen persecució per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel».
L’art actua com un pont poderós cap a l’empatia amb el sofriment humà, permetent a espectadors i creadors processar el dolor i la pèrdua a través de l’expressió visual. En esta secció expositiva, les quatre obres constituïxen, des de perspectives distintes, un exercici d’empatia, i això requerix la conjunció d’una sèrie de condicions: d’una banda, l’esforç i l’obertura necessaris per a reconéixer l’altre com a portador d’emocions; de l’altra, el coratge i la paciència per a experimentar, encara que siga transitòriament, eixes emocions en un mateix, amb la finalitat de comprendre-les, ja que l’artista busca entendre allò que l’altre experimenta.
Alejandro Mañas García, La nit transcendida, 2023.
La pràctica artística d’Alejandro Mañas (Castelló, 1985) se centra en l’exploració de la mística i l’espiritualitat al segle XXI, generant espais de reflexió sobre la interioritat i el coneixement en el context contemporani. Des d’una perspectiva multidisciplinària que inclou videoart, fotografia, instal·lació i pintura, la seua obra es presenta com un espai de cultiu de la interioritat i de recerca de coneixement en un món cada vegada més material.
María José Marco, La passió i el turment III, 2016. La força del treball de María José Marco (l’Eliana, 1966) resideix a mostrar d’on naix el dolor. La dificultat és transmetre el sofriment, el turment i la passió d’una manera no narrativa, allunyada de la figuració. És ací on l’artista recorre a tot el seu coneixement de les possibilitats de la tècnica, així com de la mescla de suports, arribant fins i tot a incorporar l’acció.
Josep Renau, Mamita Yunai, 1967.
Renau (València, 1907 – Berlín, 1982) va saber entendre el significat i el potencial de les imatges i, d’acord amb això, les utilitzà i difongué a través dels grans suports mediàtics, on destacava més la seua funció social que no l’estètica: mai no volgué museus; l’art havia de ser reproduït per a fer-se visible a tots els públics. Renau era conscient del poder persuasiu de les imatges publicitàries i de la manera com podien seduir i alienar alhora les masses, però també sabia que, coneixent-ne els codis i estímuls, podia invertir-ne els termes i desemmascarar les fal·làcies sobre les quals es sostenia el sistema, denunciar els crims dels poderosos i visibilitzar el sofriment dels oprimits.
Ana Roussel, S/T. Sèrie “Fils”, 2025.
Des de 2020, la producció de la fotògrafa Ana Roussel (València, 1978) reflexiona sobre l’experiència de travessar una malaltia com a procés de transformació personal. La seua obra aborda la interrupció vital provocada pel dolor i, al mateix temps, la transformació d’este en un procés catalitzador de canvi, revelant com el cos malalt es convertix en territori de trànsit i resignificació. La imatge monocromàtica i amb una marcada presència de gra gruixut contribuïx a configurar una superfície texturitzada que funciona com a testimoni d’allò que ja no és. El reconeixement d’esta absència provoca una confrontació dolorosa amb la pèrdua, la incertesa i la diferència.
3. Vos aferreu a la tradició dels hòmens (Marc 7:8)
«Perquè, deixant el manament de Déu, vos aferreu a la tradició dels hòmens».
El versicle Marc 7:8 és una declaració profunda que aborda la relació entre les tradicions humanes i la fe vertadera. Este conjunt d’obres ens convida a reflexionar sobre l’autenticitat de les nostres creences i pràctiques en un món on les tradicions poden, de vegades, eclipsar el veritable propòsit espiritual. Més enllà de l’evidència d’allò que mostren, els treballs d’esta secció es convertixen en una crida a la introspecció.
Grete Stern, Retrat de xiqueta, 1958-1964.
Stern (Wuppertal-Elberfeld, 1904 – Buenos Aires, 1999) va ser una de les pioneres de la fotografia argentina en la primera mitat del segle XX. Formada a la Bauhaus i iniciadora de la fotografia documental, fou també la primera a desenvolupar una mirada de gènere darrere de la càmera. El seu treball més profundament social i humanista el dugué a terme al nord argentí durant la dècada de 1960, fotografiant comunitats dels pobles originaris de Salta, Chaco i Formosa. Amb la documentació de les tradicions reclamava per a la fotografia un espai propi allunyat de l’art: una funció social.
Henri Cartier-Bresson, Funérailles de l’acteur de kabuki: Danyuro, 1965.
Cartier-Bresson (Chanteloup-en-Brie, 1908 – Ceyreste, 2004) va ser una figura pionera de la fotografia, conegut pel seu domini de la fotografia espontània i per l’ús inicial de la pel·lícula de 35 mm. Considerat àmpliament com el pare de la fotografia de carrer moderna, Cartier-Bresson encunyà el concepte de capturar «l’instant decisiu», una filosofia que ha influït profundament en l’art fotogràfic. Fou cofundador de Magnum Photos en 1947 i contribuí significativament al fotoperiodisme i a la fotografia documental.
José Gonzalvo Vives, Monument al bombo, 2002.
Tot i que Gonzalvo Vives (Rubielos de Mora, 1929 – València, 2010) s’inicià en el camp pictòric, a mitjan dècada de 1960 descobrí la forja al taller de Baselga, a Rubielos de Mora. Des d’aleshores, la seua obra establí un estret vincle amb les tradicions del seu entorn vital. Al llarg de la seua trajectòria es consolidà com una figura destacada del panorama artístic aragonés i valencià, deixant un llegat amb una marcada identitat regional.
Antonia Mir, Altar, 1994.
Antonia Mir (Catarroja, 1928 – València, 2025) desenvolupà una trajectòria marcada per la creació artística, la docència i el compromís amb la difusió cultural. L’obra ací presentada forma part d’una sèrie denominada “ofrenes”, inspirada pels viatges de l’artista a diversos països llatinoamericans, entre ells Mèxic, on els exuberants altars i les abundants dàdives indiquen la pervivència d’unes tradicions —sovint sincrètiques— basades en profundes creences i religiositat.
