El MuVIM dedica una exposició a Elena Francis i el seu ideari de submissió femenina

El MuVIM dedica una exposició a Elena Francis i el seu ideari de submissió femenina

  • La mostra ‘Elena Francis. Franquisme i subordinació de la dona’ analitza el model de dona que preconitzava el consultori sentimental més famós de postguerra, segons el qual la dona espanyola havia de ser submisa al marit
  • Per a la diputada del MuVIM, Glòria Tello, l’exposició és una mostra més del compromís del museu amb la igualtat i les perspectives de gènere

El MuVIM acull l’exposicióElena Francis. Franquisme i subordinació de la dona, una mostra que complementa el cicle expositiu Franquisme i resistència del museu, conformat per altres dues exposicions dedicades a la campanya dels XXV Años de Paz i a l’activitat en l’exili francés dels intel·lectuals i artistes reunits entorn de l’editorial Ruedo Ibérico.

Segons la diputada del MuVIM, Glòria Tello, “el MuVIM sempre para atenció a la situació de les dones, al punt de vista femení de les coses, habitualment oblidat en els discursos hegemònics. Esta exposició ens permet reconstruir l’ambient opressiu en el qual van viure aquelles dones considerades eternes menors d’edat, sempre necessitades de tutela masculina. Una cosa que ara ens sembla inaudita i inadmissible però que aleshores era de sentit comú. És, per tant, una exposició absolutament necessària, perquè no es pot entendre adequadament el franquisme sense conéixer el que va suposar, quant a reculada personal i social, per a totes les dones de l’època”.

Per la seua banda, el cap d’investigació del museu i comissari de la mostra, Marc Borràs, indica que l’exposició “vol cridar l’atenció sobre el paper subordinat al qual el règim va condemnar les dones, revertint els avanços legislatius aconseguits anteriorment —la Llei del Divorci de 1932, el matrimoni civil, els drets de societat conjugal, el dret a vot— i limitant la situació jurídica de la dona, sobretot de la casada, que es va veure en una posició totalment supeditada al marit, convertit en el seu representant legal i al qual tenia l’obligació legal d’obeir”.

Durant 34 anys consecutius, milions de dones espanyoles encenien la ràdio per les vesprades i s’asseien a escoltar-la. Una dolça i parsimoniosa veu femenina els donava la benvinguda i contestava amb un idiosincràtic “querida amiga” a les cartes que innombrables dones turmentades enviaven, demanant consell, a l’emissora. En principi, el Consultori per a la dona d’Elena Francis va nàixer en 1950 com un programa de Radio Barcelona patrocinat per l’Instituto de Belleza y Depilación Francis. És a dir, que era en realitat un artifici comercial que, sota l’espècie de consultori sentimental, pretenia oferir consells de bellesa promocionant productes de la marca Francis. La idea no era nova: seguia la línia de programes anteriors amb formats similars com Radiofémina Ella, Revista Femenina Literario-Musical,també de Radio Barcelona.

Però l’èxit del programa va ser tan gran que el que en principi era només un enginy publicitari —respondre a les demandes de les oïdores—va acabar convertint-se en el vertader eix central del programa. I és que el consultori d’Elena Francis va ser molt més que un espai que oferia “guía y consuelo” per a “innumerables mujeres atormentadas por diversos problemas que –afortunadamente– ven resueltos gracias a las bondadosas indicaciones y acertados consejos que les proporciona Elena Francis”. Com donava a conéixer el programa, va acabar sent una formidable màquina propagandística del franquisme: dels seus principis doctrinals i els seus fonaments nacionalcatòlics, als quals havien d’emmotlar-se les dones espanyoles “de bien”. Un aparell propagandístic formidable perquè feia ús del mitjà de comunicació més massiu de l’època: la ràdio.

Un adoctrinament per a la submissió

Però Elena Francis, com la Mercedes Fortuny de Radiofémina, mai va existir realment. El personatge —la seua filosofia de vida— va ser una creació sobretot d’Àngela Castells, que va marcar el to i les directrius ideològiques durant els primers anys, sempre d’acord amb els fonaments ideològics de la Sección Femenina de la Falange i els principis religiosos d’Acción Católica, grups amb els quals va estar estretament relacionada a través del Patronato de Protección a la Mujer, institució franquista amb la qual col·laborava i que treballava per a la “dignificación moral de la mujer”. Després de Castells van vindre altres dones guionistes fins que, en els últims 18 anys de vida del programa, un home —Juan Soto Viñolo— va ser el responsable de redactar els consells i els retrets que la “querida señora” feia a les seues oïdores femenines.

Dignificació moral de la dona significava, en el llenguatge franquista de l’època, preparar-la per a ser una bona esposa, una mare atenta i una catòlica devota, ensinistrada per a obeir sempre a l’autoritat, fora aquesta paternal, marital, política o religiosa. “Las Secciones Femeninas, respecto a sus Jefes, tienen que tener una actitud de obediencia y subordinación absoluta. Como es siempre el papel de la mujer en la vida, de sumisión al hombre”, s’afirmava en la revista Medina, de la Sección Femenina de F.E.T. i de les J.O.N. S., en gener de 1944. “Usted por encima de todo, hasta por encima del cuidado de la casa, se debe a su marido”, responia uns anys després Elena Francis a una de les seues corresponsals.

‘Resignación, querida’

Són innombrables els consells que la dolça veu d’Elena Francis repartia al seu públic fonamentalment femení insistint en eixe principi de submissió incondicional de la dona al marit. “Le aconsejo que procure complacer a su esposo aun en los más pequeños detalles, no le lleve la contraria y haga lo que él desee”, contestava a una altra dona que li escrivia apesarada pel comportament erràtic del seu cònjuge. Perquè, passara el que passara, la dona espanyola “como Dios manda” havia de “hacer de su hogar el estuche en que destaque el esposo y salgan hijos de provecho”. I és que, segons l’ideari franquista que Elena Francis tant contribuïa a difondre, el destí de la dona, a més d’esposa fidel i servicial, era “el de ser madres, y las madres tienen la exclusiva del dolor y del sacrificio en pro de los suyos”.

“Una madre de veras lleva la cruz a cuestas”, sentenciava la consellera sentimental més famosa de la postguerra. “Estas líneas —deia a una altra dona que escrivia atordida per les infidelitats del marit— se las he puesto para que tenga resignación, pues el matrimonio es una cosa muy seria, siendo un lazo de unión tan grande que es imposible romperlo. Mucha resignación, querida. Rece y pídaselo a Dios, que él no la dejará de su mano”.

Perquè deure de la dona era també mantindre ferm el timó del matrimoni, malgrat les febleses o infidelitats dels esposos, que mai eren responsables del seu comportament deslleial, perquè —assegurava Elena Francis— “la desgracia de una mujer es siempre otra mujer”. L’home podia ser físicament molt més fort que la dona, fins i tot “cerebralmente”, però  “sensitivamente” no: “el hombre es un niño grande al que se le engaña con facilidad”, deia la senyora Francis, a la qual no ofenia en absolut “lo que algunos hombres piensan de la mujer: lo que me ofende es la actitud de las de mi sexo que provocan estas opiniones tan desagradables. Y por eso he dicho antes que nosotras tenemos la culpa”.

Oblide i perdone

Així doncs, si el marit era infidel, era la dona la que havia de tirar mà de “táctica y paciencia” per a aconseguir que tornara al seu costat. Fins i tot quan el marit es passejava alterosa i despreocupadament del braç de l’amant, Elena Francis recomanava altes dosis de cristiana resignació: “si les vuelve a ver juntos no se altere, haga como si tal cosa y ofrezca al Señor ese sacrificio”, recomanava a una radiooient. I si, cansat de la seua aventura extramarital, l’home tornava finalment al seu costat, la dona mai havia de tirar-li en cara res en absolut: “ábrale los brazos, no le haga reproches, olvide y perdone, y vivan el resto de sus días felices”, recomanava a una oient; “no debe maltratarle de palabra ni mostrarse dura con él”, li deia a una altra. Al cap i a la fi, als homes —emocionalment immadurs— “les gusta conquistar”.

‘(Tan solo) Un pequeño gemido por tu parte’

En aquells primers anys del franquisme, la mediocritat i adoctrinament de la dona en el principi de subordinació absoluta a l’home arribava a tocar els extrems més íntims de la vida conjugal: “si tu marido sugiere la unión”,

deia una guia per al matrimoni dels anys 40, “entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer; cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar”.

Elena Francis, per la seua banda, reprenia a una dona que es declarava disposada a tot amb la condició d’aconseguir l’atenció de l’home que estimava: als homes –assegurava la consellera radiofònica– no els agrada que “se lo den todo hecho. Como mujer no le agradaría en absoluto que, para conseguir el cariño del hombre amado, hubiera tenido que destocarse del casto y misterioso velo espiritual del pudor femenino”.

error: Content is protected !!